Jornada ReConeixem-nos 2022:

Un espai per a les joves!

Dijous 2 de juny de 10:00h a 14.00h

Ha arribat la tercera edició de la jornada ReConeixem-nos organitzada per l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i l’Associació Catalana de Professionals de Joventut.

Tindrà lloc el dijous 2 de juny de 10h a 14h al Centre Cívic Pati Llimona.

👉🏽 Inscripcions obertes al següent Formulari d’inscripció

Enguany debatrem sobre la importància de l’accés de les joves a l’espai per autoorganitzar-se i com influeixen en aquesta eqüació les polítiques i els plans locals de joventut i el treball amb les joves.

Coneixerem diferents models de gestió juvenil dels espais a través d’exepriències i realitats d’entitats, casals i col·lectius juvenils i reflexionarem entorn a recursos, eines i estratègies útils pels i les professionals de joventut per a millorar la seva tasca i promoure, així, un espai per a les joves.

Vine a la jornada i emporta’t recursos per fomentar la gestió juvenil dels espais!

La jornada és oberta a tothom que treballi o estigui interessat en la joventut i els models de gestió juvenil. Per motius d’organització i aforament us preguem que formalitzeu la inscripció a l’activitat, omplint les dades que a continuació us demanem.

👉🏽 Podeu inscriure-us al següent Formulari d’inscripció

Polítiques d’habitatge per a joves? Entre la quimera, la impotència i la perversió.

Joffre López Oller

Sociòleg, coautor de l’Observatori d’Emancipació del CJE

@jlpopezoll

El binomi entre persones joves i habitatge és una qüestió que apareix i desapareix de l’agenda pública de manera irregular i fugissera, com segurament també s’esdevé amb altres elements bàsics que defineixen els processos socials característics de les societats occidentals contemporànies. Una de les seves principals singularitats és que es tracta d’un fenomen universal, en la mesura que afecta a totes les persones que, més tard o més d’hora,  inicien l’anomenat “procés de transició cap a la vida adulta”. Com es pot imaginar, la manera i solidesa en què cada persona assoleix el ple estatus de persona adulta (que, tan sols idealment, permet la independència de la llar d’origen en totes les vessants de l’esfera personal) està molt lligat a la seva posició dins l’estructura social. Per començar, doncs, no és una qüestió que es pugui “resoldre” tot d’una amb propostes miraculoses o brillants.

Una de les dimensions més rellevants dels camins (en plural, perquè són diversos) cap a l’emancipació de la població jove, probablement perquè és de les més visibles des de fora estant, és la que comporta la sortida física de la llar d’origen cap a un nou tipus d’allotjament (un habitatge, una residència, un pis compartit…) de manera perllongada en el temps. Avui dia, aquesta independència residencial es produeix, al marge de la voluntat individual, per una combinació de diversos elements objectius com són la capacitat econòmica (individual i familiar), les condicions del mercat de l’habitatge i les polítiques de suport a l’accés a un primer habitatge. El punt d’equilibri entre aquests elements és força desigual, ja que l’escàs poder desmercantilitzador que han demostrat les polítiques públiques d’habitatge (per no parlar de les polítiques integrals d’emancipació) ha deixat les possibilitats de les persones joves de trobar un habitatge propi en mans del seu poder econòmic, el suport familiar i les xarxes informals de relacions socials.

L’any 2022 ha començat amb una revifalla del debat públic al voltant de l’emancipació familiar, arran de diverses mesures legislatives en l’àmbit de l’habitatge, algunes d’elles directament adreçades a les persones joves (com ara “Bono Alquiler Joven”, aprovat alhora amb el recent pla estatal d’habitatge 2022-2025)[1]. Tanmateix, és massa aviat per avaluar l’eficàcia d’una mesura que amb prou feines ha començat a caminar, per més que ja hi ha precedents no tan allunyats com l’antiga Renda Bàsica d’Emancipació (RBE). L’oportunitat, en canvi, és innegable perquè serveix per tornar a emfasitzar les greus dificultats que tenen les persones joves per sortir del domicili familiar. Les taxes d’emancipació domiciliària de les persones joves a Catalunya i Espanya actualment són les més baixes dels vint anys[2]. Així doncs, no es tracta d’una problemàtica conjuntural, sinó que s’allarga des de fa dècades, passant per damunt de cicles econòmics, canvis polítics i transformacions en les pautes socials de la vida quotidiana. Des d’aquesta mirada global, es poden aportar algunes reflexions sobre el disseny i implementació de les polítiques d’habitatge adreçades a persones joves:

  • Potser la primera de totes és si veritablement són necessàries “polítiques d’habitatge per a joves”. El debat entre definir targets específics o obrir les mesures a totes la població, establint tal vegada uns criteris generalistes vinculats als ingressos o les situacions d’emergència, s’ha de circumscriure en el context d’una línia d’actuació pública que, atesa “la magnitud de la tragèdia”, compta amb uns recursos molt limitats i tan sols intervé de manera subsidiària.  Quan no es poden cobrir totes les necessitats objectives, s’hauria de donar prioritat als col·lectius amb necessitats més imperants, per més que reclamin unes actuacions més intenses i polièdriques, o bé establir uns objectius ambiciosos a escala quantitativa, de manera que amb els mateixos recursos s’arribi a atendre a més persones i llars?

  • Les qüestions anteriors parteixen de la premissa que el coneixement de les polítiques d’habitatges es distribueix uniformement entre les diverses classes socials. Malauradament, no és així. La complexitat de la xarxa institucional (tant l’estat, com els ajuntaments, les comunitats autònomes i, fins i tot, els consells comarcals tenen línies específiques d’habitatge), l’heterogeneïtat dels terminis de cada convocatòria i ajut o la multiplicitat de documentació necessària, demanen un cert coneixement de l’administració i les eines digitals que no tota la població jove pot acreditar. I, segurament, les persones més allunyades de la configuració institucional dels ajuts, presenten uns majors dèficits habitacionals. Tan sols fer arribar la mera existència de polítiques d’habitatge a tota la població ja és, en ell mateix, un dels grans reptes pendents.

  • Reduir les problemàtiques d’habitatge a la seva dimensió estrictament residencial representa una trivialització de la realitat social. De la mateixa manera que l’exclusió residencial pot esdevenir la guspira de l’exclusió social, l’exclusió social també sol manifestar-se en exclusió residencial o pot acabar desembocant en ella. En el cas de la població jove, aquesta retroalimentació és molt patent: si moltes persones joves no poden accedir al mercat de l’habitatge és, molt probablement, perquè no compten amb uns ingressos estables suficients, ni un coixí familiar o ni es troben en un moment vital i subjectiu dins el qual abandonar el domicili familiar sigui una opció plausible. Definir unes mesures per afavorir l’emancipació residencial dels joves únicament sota criteris econòmics (un determinat llindar d’ingressos o un import màxim del lloguer o del preu de venda de l’habitatge, per citar-ne alguns dels més freqüents) tan sols afavorirà a determinades persones joves. Les polítiques d’habitatge són necessàries, però no suficients, si des de l’àmbit no mercantil es volen facilitar, amb cara i ulls, els processos d’emancipació de les persones joves.

  • Les polítiques d’habitatges, fins i tot les específicament dissenyades per a persones joves, tenen (o haurien de tenir) una morfologia dual: les actuacions per donar resposta àgil i immediata als casos urgents d’emergència (risc de pèrdua l’habitatge, assetjament immobiliari, insalubritat, sensellarisme…) s’han de combinar amb mesures a mitjà i llarg termini que contribueixin a generar un parc social d’habitatges de certa magnitud, fins ara molt escàs (per més que la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge ja incorporava el principi de “solidaritat urbana”, segons el qual tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca havien de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials equivalent al 15% de les primeres residències existents), i a establir unes estratègies d’intervenció estables i coherents a llarg termini, més enllà de la durada quadriennal dels plans d’habitatge.

  • A mer cop de decret, difícilment es tirarà endavant. Sobre el paper, literalment parlant, el ventall de mesures, figures i disposicions legals existents en matèria d’habitatge és ingent, fins al punt d’arribar al paroxisme. L’extensa producció legislativa contrasta amb una dotació pressupostària molt minsa en comparació als reptes i urgències imperants. En altres paraules: comptem amb instruments legals de tota mena; però les polítiques d’habitatges són cares i convé alimentar-les amb prou recursos de manera sostinguda.

  • Les polítiques d’habitatge son un bon exemple del monopoli adultocràtic de les estructures de govern. La participació efectiva de les persones joves en el disseny i la definició d’aquestes polítiques ha estat testimonial o directament inexistent, com si fos un monopoli exclusiu de les persones adultes “expertes” en la matèria.

  • I, finalment, un darrer apunt de caràtcer més corporatiu i endogàmic, fet des del món de la recerca social. En termes generals, en el nostre entorn hi ha una greu manca de tradició en l’avaluació exhaustiva i rigorosa de les polítiques públiques. Com si l’encàrrec de recerques per avaluar l’impacte efectiu de les mesures introduïdes fos un mer caprici o un luxe superflu. Específicament en habitatge i joventut, dues matèries que ocupen una posició gens preeminent dins la despesa de l’estat de benestar, aquestes mancances són massa habituals. A banda de la voluntat política, és clar, l’accés a la informació necessària per tirar endavant aquestes avaluacions molt sovint resulta tan complicat i inversemblant com identificar les restes de l’Atlàntida, a causa del secretisme institucional, l’evasió de responsabilitats i el pervers corporativisme que converteix la informació generada per l’administració pública en un patrimoni secret i intransferible.

Per concloure aquestes breus reflexions (en veu o paraula alta), potser es podria assenyalar que, la dilatada existència d’un “problema de les persones joves i l’habitatge” i la incapacitat col·lectiva per trobar-hi una sortida és el resultat d’una combinació de diversos elements que es reforcen els uns amb els altres: des de la debilitat estructural de les polítiques d’emancipació (entre elles, les d’habitatge) i dels mitjans per tal que sigui coneguda per tota la població, fins a una cosmovisió vertical, uniformitzadora i reduccionista de la població jove, passant per una desigual relació de forces que el relega a un lloc erràtic dins l’agenda pública de prioritats. El camí per recórrer, doncs, encara és considerable, tot superant les bones paraules i els discursos  benvolents que, en la millor de les tessitures, es solen esgrimir.


[1] El “Real Decreto 42/2022 por el que se regula el Bono Alquiler Joven y el Plan Estatal para el acceso a la vivienda 2022-2025” fou publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat el 18 de gener de 2022.

< https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2022-802> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

[2] CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA (2021). Observatorio de Emancipación del Consejo de la Juventud de España, núm. 22. Primer semestre de 2021 [en línea].

< http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

Compareixença a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament

Des de l’ACPJ hem fet arribar les següents necessitats i prioritats dels i les professionals de joventut al Parlament de Catalunya

Fa més de quaranta anys que a Catalunya s’apliquen polítiques de joventut. I des de en fa 12 tenim la Llei que estableix el marc normatiu i competencial. Citant la mateixa Llei:

El capítol III  professionals i instruments d’execució de les polítiques de joventut s’inicia així:  “L’execució de les polítiques de joventut, d’acord amb aquesta llei, es concreta per mitjà de la feina dels professionals de les polítiques de joventut”.

I més endavant, en el següent article, el 33 defineix a aquests professionals com: “les persones que es dediquen de manera professional a la recerca, el disseny, la direcció, l’aplicació o l’avaluació de plans, programes o projectes destinats a les persones joves, des de les administracions públiques, l’empresa privada o el teixit associatiu, en el marc de les polítiques de joventut”. 

La pròpia llei reconeix a les i els professionals de joventut com a les persones encarregades de materialitzar i desenvolupar les polítiques de joventut, com els interlocutors vàlids, autoritzats i imprescindibles per a què aquestes creixin i millorin. Tanmateix, el nostre col·lectiu ha patit de forma generalitzada condicions de treball insuficients, amb elevats índexs de precarietat i amb un escàs reconeixement tècnic i professional.

Des de l’associació hem seguit amb interès aquesta comissió, i hem escoltat per part de diferents actors i grups parlamentaris la necessitat d’actualitzar aquesta llei. Nosaltres entenem que és imprescindible. Si volem que les polítiques de joventut siguin considerades essencials i arribin de manera òptima a tots els joves, cal modificar la llei i incloure tres punts clau:

  1. Obligatorietat de la figura del professional de joventut amb una ratio que en determini el nombre adequat. 
  2. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 
  3. Dotar econòmicament a les polítiques de joventut perquè aquestes es puguin desenvolupar correctament.

Ho detallem punt per punt. 

  1. Obligatorietat/ Ratio: 

Què volem dir amb obligatorietat? Doncs que ens cal una llei, equiparable a la llei de serveis socials, és a dir, una llei on sigui obligatori la figura dels professionals de joventut, així com una ràtio que determini el nombre de professionals que pertoca per un determinat nombre de joves. 

Què està passant actualment? Doncs que a l’àmbit municipal cada ajuntament decideix si fer o no polítiques de joventut. Trobaríem ajuntaments on no existeix aquesta regidoria, o d’altres on és compartida. Ciutats de 50.000 habitants amb un sol treballador de joventut, i pobles de 10.000 amb un equip de 3 persones. En resum, cadascú fa l’aposta que vol, i si no vol no la fa i no passa res.

Per a municipis menors de 5.000 habitants, la DGJ contempla la figura de les tècniques compartides. És a dir, persones que gestionen les polítiques de joventut a diversos municipis alhora. I sovint aquests porten 5, 6 o 7 municipis alhora. Doncs, ni així cobreixen tota la demanda.

Actualment s’estima que hi ha 1.200 professionals en l’àmbit de la joventut a tot el territori català. Aquesta dada la sabem gràcies al Cens de Professionals en l’àmbit de la joventut a Catalunya, 2018. I uns 1.672.570 joves a tot el territori català (EJC 2017). Si fem el càlcul hi ha 1 professional de joventut, per cada 1.400 joves. 

Amb aquestes dades queda palesa la urgència d’establir  l’obligatorietat dels professionals de joventut, i la necessitat de determinar-ne el nombre adequat a través d’un càlcul racional, que permeti desenvolupar aquestes polítiques amb qualitat i fer que arribin a tots els joves del país.

  1. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 

La segona reivindicació, podria considerar-se una continuació de la primera. Comencem aquest apartat citant de nou la llei, però el màxim que podem fer és enumerar les funcions genèriques que ha de tenir un professional de joventut, d’una llista, sense especificar a qui correspon cada una d’aquestes funcions.

Tot i que, existeixen de manera oficiosa nombroses figures que a tots ens sonaran, com ara: tècnica de joventut, tècnica compartida, tècnica comarcal, dinamitzadora, informadora juvenil o educadora de carrer; la llei actual no ni determina les funcions, ni les nombra ni les categoritza. 

Al no estar regulat, veiem convocatòries per a treballar a l’administració, oposicions, on per a ser coordinador, cap d’àrea, o tècnic/a de joventut no cal tenir un grau. No és necessari tenir una carrera universitària, perquè moltes d’aquestes ofertes tenen categoria d’administratiu, és a dir C1. Ja de per sí seria bastant surrealista que per fer una tasca de manera professional, tant es pugui presentar un físic quàntic com un graduat en belles arts, i encara ho és més que pugui acabar de cap d’àrea una persona amb batxillerat i el títol de monitor de lleure.

No es tracta de menystenir a ningú per tenir o no estudis superiors, però quan per exemple mirem l’ajuntament, tothom té clar les categories, les funcions, i els estudis de per exemple: l’arquitecte, l’aparellador o el delineant.

Així doncs, cal que la nova llei incorpori quins son els professionals de joventut, quin perfil i estudis han de tenir, quina categoria correspon d’ells, i quines han de ser les seves tasques i les funcions. Entenem que és una qüestió bàsica i de mínims.

  1. Dotar adequadament a les polítiques de joventut. 

Per últim, però com s’acostuma a dir, no per això el menys important. La darrera reivindicació imprescindible que cal aplicar és la dotació de recursos.

Sense una dotació econòmica i material suficient no poden existir uns serveis de qualitat, ni un desenvolupament real i transformador de les polítiques de joventut. El tema del pressupost actual, no és un problema d’aquest any, o d’aquest govern. Al nostre entendre és un problemàtica estructural que cal resoldre amb urgència.

Actualment es destinen de forma directa 35 M€ en polítiques de joventut. El que representa un 0,08% del pressupost actual. D’aquesta xifra encara podem restar-ne els diners que es destinen a la xarxa d’albergs, i si filéssim més prims els salaris dels treballadors. I al final, el que en quedaria seria ben poca cosa per desenvolupar programes i accions concretes pels joves.

És cert, que algú podria dir que joventut s’ha de considerar transversal, que hi ha altres partides des d’ocupació o des d’habitatge dels quals els joves en son clarament els beneficiaris i que mostren que s’inverteix molt més que això. I és cert, però també, a tall d’exemple per persones amb risc d’exclusió social hi ha aquesta transversalitat i alhora se’n destinen de forma directe, i encertadament, molts més recursos.

No és un qüestió puntual, és una tema que sempre ha sigut així, i que cal abordar. Mirem-ho des d’un altre punt de vista, la Llei 12/2007 de serveis socials, estableix el marc de coordinació entre el Departament  i els ens locals. Planteja que el contracte programa, sigui una eina que permeti establir una relació equilibrada entre el govern autonòmic i el govern local en la gestió, la prestació i la implementació dels serveis socials al territori. 

Joventut té la seva fitxa dins del contracte programa de Serveis Socials. I tornant a fer un exercici de translació al dia a dia, amb el Contracte Programa actual veiem que:

Els municipis de menys de 500 habitants que hi participen reben una subvenció d’uns 500€.

Els de 500 a 5.000, en rebran entre 1.000€  i 1.500€, amb els quals potser ni arriben a cobrir el cost de tenir un tècnic compartit, que ve un cop a la setmana al seu municipi.

Municipis de més de 10.000 habitants poden rebre quantitats més interessants d’entre 5.000€  i 25.000€ i segurament els més grans encara en rebin més.

Les Oficines Joves, son la materialització de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i que son un servei d’informació, orientació, assessorament i acompanyament d’abast comarcal amb uns serveis especialitzats en temes com el treball, la salut, l’educació, l’habitatge i la mobilitat internacional. Doncs si fem una mitjana amb els diners que es dona, segurament podran cobrir un/a tècnic/a comarcal (després de fer les visites i inspeccions de lleure) i un/a tècnic/a especialista, un 40% del cost dels i les tècniques compartides que li pertoquin, i li quedaran entre 3.000€  i 5.000€  per desenvolupar polítiques de joventut.

Amb aquests imports, no podem plantejar-nos seriosament cap repte de país que canviï la realitat dels nostres joves. 

Volem apuntar, que a banda de no tenir finançament per fer pràcticament res, tampoc el contracte programa ens ha portat l’estabilitat de la figura de les Referents d’Ocupació Juvenil, ni de dinamitzadors/es cívics/ques, ni els i les tècniques rurals, ni tan sols personal administratiu per gestionar totes aquestes subvencions de les que parlava abans.

Amb tot això, quan es parla que en al futur Pla Nacional de Joventut de Catalunya es donarà el protagonisme als joves i que s’abordarà temes com els drets de les persones joves, la transformació digital o la justícia climàtica; remarquem que si aquest camí si no es dota d’inversió, anirem al no res. 

Al iniciar aquesta legislatura la Consellera de Drets Socials, Violant Cervera, va fer unes declaracions, que tothom podria compartir. Va dir, que: “Un país que no aposta pels i les joves, no té futur”. És totalment encertat, i molts hi estarem d’acord, ara cal passar de les paraules als fets. 

Des de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut, fa anys que venim reivindicant aquesta aposta decidida i ferma pels joves, i veiem en la reforma de la llei una gran oportunitat per establir les bases d’aquest canvi, juntament amb una inversió econòmica i material suficient que permeti desenvolupar i materialitzar tot allò que es plantegi en el futur Pla Nacional de Joventut.

Acabem amb una reflexió, sovint es parla de posar el jove al centre de les polítiques de joventut. Si a aquestes polítiques de joventut no es doten dels recursos materials, econòmics i humans; el que s’està fent es posar al jove al centre, però al centre de la diana de la desil·lusió, la incertesa i la precarietat.

Fem aquesta aposta decidida i treballem conjuntament pels i les nostres joves, que son el nostre futur. 

Referents d’Ocupació Juvenil i Dinamitzadores Cíviques: figures clau en la joventut i riscos que afronten

Què són les Referents d’Ocupació Juvenil?

El Programa de Referents d’Ocupació Juvenil va néixer arrel del programa Garantia Juvenil emmarcat en les polítiques d’ocupació del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya i cofinançat pel programa operatiu d’Ocupació Juvenil del Fons Social Europeu. Tenia com a objectiu principal facilitar i acompanyar la transició de les persones joves des del sistema educatiu al sistema laboral i/o ocupacional, i fomentar-ne la continuïtat formativa.

A finals del 2021 eren més de 80 professionals que treballen a tot el territori nacional apropant les polítiques ocupacionals i formatives a les persones joves. Alguns d’ells s’ubiquen a promocions econòmiques i d’altres en equipaments juvenils. És un dels programes de la Garantia Juvenil millor valorats tant per les persones joves, com per altres professionals.

Per què són importants?

Les Referents ofereixen als municipis diferents serveis per a vetllar pel jovent en situació de més risc i/o vulnerabilitat. Es promociona el treball en xarxa i transversal entre els diferents dispositius que intervenen amb el col·lectiu de les persones joves en cada un dels municipis i comarques, oferint els recursos més adequats en funció de les casuístiques personals i/o socials de cada persona.

És una de les figures principals de les polítiques públiques de joventut i ha permès a moltes comarques i municipis poder atendre a milers de persones joves en la seva recerca de feina, però també a desenvolupar altres polítiques de la garantia juvenil i altres programes d’emancipació. 

Què està passant amb aquestes figures? 

La figura de les referents d’Ocupació Juvenil és una subvenció anual del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Això fa que la figura sigui molt fràgil i no es puguin planificar polítiques públiques a mitjà i llarg termini, conjuntament amb la inestabilitat laboral de les professionals que ocupen el càrrec. 

L’any 2021 semblava que aquesta figura acabaria formant part del Contracte Programa de Joventut, cosa que li donava una certa estabilitat i la integrava en un marc de política juvenil transversal. A final d’any i a correcuita, va tornar a publicar-se com a subvenció anual dels SOC.

Moltes de les professionals no van poder renovar la seva plaça, ja que els Consells Comarcals i els Ajuntaments que les acaben contractant no podien allargar més de 36 mesos els seus contractes per obra i servei. D’altra banda, a conseqüència del poc marge de presentació i contractació alguns Consells i Ajuntaments no van poder sol·licitar la subvenció o contractar a la professional, fet que ha fet perdre la figura a alguns consistoris.

No hi ha fitxa de Referent d’Ocupació Juvenil pel 2022 i no es té constància que el SOC i la Direcció General de Joventut (DGJ) hagin començat les negociacions per poder programar aquesta figura més enllà de desembre d’aquest any.

Aquesta situació es viu amb preocupació, ja que la tasca de les Referents d’Ocupació Juvenil ha estat un puntal clau per al desenvolupament de les joves arreu de Catalunya, i la no continuïtat d’aquesta implicarà la pèrdua d’un servei important en matèria de joventut. 

Què són les Dinamitzadores Cíviques?

El Programa de dinamitzadors/res cívics/ques per a l’emancipació juvenil consisteix a dotar els municipis amb centres on viuen nois i noies menors d’edat que han arribat a Catalunya fruit de processos migratoris sense cap familiar ni referent directe, de professionals que activin els potencials del territori i dels centres per reforçar-se mútuament.

Són més de 80 professionals a molts dels municipis o comarques que acullen a les menors. Han treballat a les residències i centres, però també a serveis socials i altres espais on viuen aquestes persones.

Per què són importants?

Aquesta figura, té el potencial de treballar no tan sols per als i les menors no acompanyats, sinó per tota la població jove en risc d’exclusió social i risc de vulnerabilitat. Busquen fer aflorar potencialitats al territori per al seu desenvolupament, activant recursos existents en el territori. Treballen per desenvolupar dinàmiques de treball comunitari inclusiu i d’interrelació de xarxes social, laboral, salut, educació, esport, cultura. Al seu torn, tracten de potenciar valors de gènere, civisme, relació intergeneracional i interculturalitat.

Què està passant amb aquestes figures? 

Aquesta era una figura dins els Contracte Programa de Serveis Socials. Ha estat un reforç valorat molt positivament a aquelles comarques on la persona ha arribat a un espai compartit de treball i ha pogut desenvolupar les seves tasques. En altres espais on aquesta figura no ha estat tan acompanyada per part del territori, no s’ha pogut treballar tan profundament i no ha estat tan ben valorada. Això ha ocorregut, sobretot, per la poca coordinació central que han tingut aquestes professionals des de Serveis Socials.

La figura espera ser presentada sota el paraigües de la Secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut en el nou Contracte Programa 2022, esperant si acabarà sent coordinada per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) o per la DGJ. Com a principis d’any encara no s’ha atorgat els diners necessaris per part de la Generalitat per poder contractar aquesta figura, moltes de les professionals han estat acomiadades dels seus espais de treball.

Què esperem?

Ens agradaria que aquestes dues figures poguessin estar sota el paraigües del Contracte Programa de Joventut que s’està a punt de signar. En el cas que això no sigui possible, demanem la màxima coordinació entre l’Organisme competent, la Direcció General de Joventut i els Consells Comarcals i Ajuntaments on treballin aquestes professionals.

D’altra banda instem a totes les administracions a buscar una solució definitiva a l’estabilitat laboral de les persones professionals que desenvolupen tasques estructurals com les que estem explicant. La contractació d’obra i serveis i d’altres no indefinides no faciliten l’estabilització dels projectes i precaritzen les persones treballadores.

Recalcar que aquestes dues figures formen part del que entenem per professionals de joventut i les tasques que tenen designades es poden desenvolupar per part de les institucions de joventut. Les professionals de joventut estan acostumades al treball en xarxa i la seva feina es desenvolupa més enllà dels Espais Joves, Casals de Joventut o Oficines Joves i Punts d’Informació Juvenil. És per això, que entenem que aquestes professionals haurien d’estar en una estratègia juvenil, per part de la Generalitat i dels Consells i Ajuntaments. 

Finalment, volem encetar un diàleg per desenvolupar aquestes tasques. És per això que l’ACPJ ja s’ha reunit amb la Direcció General de Joventut, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, Federació de Municipis de Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; per fer sentir la veu de les professionals en aquest tema. Per seguir d’aprop aquestes polítiques demanem reunions periòdiques del Consell Rector de manera ampliada amb altres agents que treballem per les polítiques públiques de joventut. 

Nou sistema d’indicadors de les polítiques de joventut

L’Observatori Català de la Joventut ha posat en marxa el nou Sistema d’indicadors sobre les polítiques de joventut a Catalunya (SIpol) per fer seguiment de les polítiques públiques adreçades a les persones joves de Catalunya.  També ha actualitzat les dades del Sistema d’indicadors sobre la joventut de Catalunya (SIjove). 

Aquests dos sistemes d’indicadors proporcionen informació rellevant i actualitzada periòdicament a partir de diferents fonts estadístiques. En total, el SIjove ofereix 91 indicadors i el SIpol 48 (150 en total), estructurats en diferents àmbits temàtics: perspectiva general, població, educació, treball, habitatge, família, cultura, salut, participació democràtica i inclusió social.

Els sistemes responen a la necessitat de tenir una radiografia sobre diferents aspectes que afecten a la joventut. Tenen l’objectiu de proporcionar informació periòdica sobre la realitat juvenil a Catalunya, per tal de detectar les tendències en la situació del col·lectiu jove i contribuir a identificar les necessitats d’intervenció. 

·         Sistema d’Indicadors sobre la joventut a Catalunya (SIjove)

·         Sistema d’Indicadors sobre les polítiques de joventut a Catalunya (SIpol)

·         Infografia 

Recurs: Les polítiques de joventut per a l’escenari post-Covid

El passat 25 de novembre de 2021 vam dur a terme les Jornades del Bones Pràctiques “Polítiques de Joventut per a l’escenari post-Covid” a Valls. Aquest espai de trobada tenia dos objectius principals:

  • Donar a conèixer tres bones pràctiques en l’àmbit de la joventut i reconèixer el treball de les professionals de joventut arreu del territori.
  • Potenciar el diàleg i la xarxa entre els i les professionals de joventut per a reflexionar sobre el futur de les polítiques en un escenari post-pandèmia.


La jornada va ser promoguda per l’Associació Catalana de Professionals de Joventut i hi van participar els projectes de Crea2 (Lleida), Nits Insòmnia (Cornellà de Llobregat) i XarXaJoves (Barcelonès i Segrià). Era oberta a tothom que treballés o estigués interessat en la joventut i la formació, i va reunir un grup de professionals interessats en l’àmbit de la joventut. En total, vam comptar amb 33 participants, tot un èxit tenint en compte la situació epidemiològica del moment.


Aquest recurs que ara us oferim és fruit d’aquest treball col·laboratiu i té com a objectiu fer-vos arribar la informació dels projectes participants i de les reflexions realitzades en les taules de treball posteriors en els àmbits de l’ocupació, l’oci nocturn alternatiu i la salut mental.


Podeu descarregar el recurs aquí!

Jornada de Bones Pràctiques 2021: Polítiques Juvenils en l’escenari postcovid

Després de l’aturada forçada per la Covid, aquest 25 de novembre hem recuperat la presencialitat de la Jornada de Bones Pràctiques. Aquest any, posem el focus en les Polítiques Juvenils en l’escenari postcovid en tres àmbits: salut mental, ocupació i oci nocturn alternatiu. La trobada ha constituït un espai de relació entre professionals de joventut on s’han adreçat temes que ocupen, preocupen i són d’interès pel sector.

La jornada s’ha dividit en dos grans apartats: un primer bloc teòric i un segon bloc participatiu i de debat. 1) En el bloc teòric s’ha fet una breu introducció sobre l’ACPJ (qui som i què fem) i el Bones Pràctiques. Seguidament, s’ha passat a les presentacions dels projectes que s’han incorporat aquest any a la plataforma i hem tingut un espai de preguntes i respostes. 2) La segona part de la jornada ha estat més participativa, amb l’objectiu de fer un debat i reflexió conjunta, compartir experiències i vivències i enfortir vincles.

BLOC TEÒRIC: Presentació de l’ACPJ, el BP i els projectes nous

S’ha fet una breu introducció sobre les línies de treball de l’ACPJ i el BP. A posteriori, hem iniciat les presentacions on cadascuna de les ponents ha explicat: nom del projecte i de què es tracta?, qui l’inicia, on i per què?, funcionament, estructura i processos interns, resultats actuals (comparativa amb abans de la implementació del projecte), punts forts a destacar, complexitats que dificulten la implementació i propostes de millora.

Els projectes que s’han presentat han estat:

Nits Insòmnia: És un projecte d’oci alternatiu nocturn adreçat a joves d’entre 16 i 35 anys de la ciutat de Cornellà de Llobregat i municipis adjacents. Totalment gratuït, el projecte ofereix la possibilitat de gaudir d’un oci diferent del tradicional creat des de les joves i per a les joves. Anualment, el Nits Insòmnia realitza al voltant de 30 activitats distribuïdes en tres programacions d’oci alternatiu, participatiu i de relació durant els caps de setmana de primavera, estiu i tardor. Les activitats que proposen combinen l’oci de caràcter lúdic amb diferents temàtiques, com ara l’educació en sexualitat i afectivitat, tallers, esports, arts, cultures del món o jocs de taula.

Crea2: Es va iniciar l’any 2014 amb l’objectiu d’oferir una formació especialitzada adreçada a joves artistes residents de la ciutat de Lleida que volguessin formar-se com emprenedors/es amb l’objectiu de permetre’ls crear productes per la seva posterior venda, com ara souvenirs de la ciutat, marxandatge o l’embalatge d’ampolles d’oli. Els i les participants són joves d’entre 18 i 25 residents a la ciutat de Lleida, amb una formació o estudis previs relacionats amb les arts. Mitjançant aquesta intervenció de formació artística i d’emprenedoria, es busca millorar l’ocupació de les joves artistes en la ciutat, promovent la seva visibilitat juntament amb la seva professionalització.

XarXaJoves: És un programa pilot d’acompanyament integral per a joves amb problemes de salut mental de 16 a 25 anys i les seves famílies. Pretén oferir suport en relació a estudis, treball, oci saludable, vinculació amb la xarxa, etc. Es desenvolupa a tres territoris: Barcelona Ciutat, Barcelonès Nord i Lleida i està dirigit a joves que presenten problemes de socialització i de vinculació a l’àmbit sanitari, social, formatiu o de lleure, a causa de problemàtiques de salut mental siguin o no diagnosticades.

A continuació, s’ha dedicat un espai a preguntes de les participants a les ponents. Algunes de les preguntes que han sorgit han estat: Com es tenen en compte les diferències de gènere i diferents necessitats que poden tenir els i les joves dins els projectes? De quina manera el projecte inclou una perspectiva de gènere? Com ha evolucionat o respost el projecte durant la COVID-19? Quins reptes té el projecte en el nou context actual?

BLOC PARTICIPATIU: Taules de treball temàtiques: oci, salut mental i ocupació

L’auditori s’ha dividit en tres subgrups al voltant dels tres projectes de les jornades (oci nocturn alternatiu, ocupació i professionalització artística, salut mental), segons les preferències indicades a les inscripcions. Cada grup ha estat moderat per la persona que ha presentat el projecte i per una de les dinamitzadores, qui s’ha encarregat de sistematitzar les preguntes, les propostes i les idees que han sorgit al grup.

S’ha obert debat sobre què ha passat durant la covid i en el postcovid en referència a les polítiques de joventut i en vinculació a cadascuna de les temàtiques adreçades. Com que tots i totes les presents estan estretament vinculades a l’àmbit de joventut, s’ha promogut una conversa horitzontal on tothom hagi pogut compartir opinions i experiències des de la seva perspectiva i vivències. Sent 25 de Novembre, dia internacional contra la violència de gènere, s’ha encoratjat a les participants a incorporar aquesta perspectiva al debat.

Finalment, en acabar les taules de debat, hem tornat a la plenària i cada grup ha fet retorn sobre les idees principals que s’han compartit i els punts més rellevants que han anat sortint.

*En els propers dies, es presentarà un recurs del Bones Pràctiques que inclourà tota la informació recollida de les jornades i de les taules de treball, perquè estigui a l’abast de totes les participants i persones interessades en el tema.

Catàleg de recursos formatius de les entitats juvenils Reconeixem-nos!

El “CATÀLEG DE RECURSOS FORMATIUS DE LES ENTITATS JUVENILS” ha estat creat a partir de la jornada Reconeixem-nos, que es va dur a terme el passat 22 de gener de 2020 al Pati Manning, a Barcelona. Aquest espai de trobada tenia dos objectius principals:

  • Debatre sobre la importància de la formació en les polítiques, els plans locals i el treball amb joves.
  • Conèixer diferents recursos útils existents que es posen a disposició dels i les professionals per a millorar la seva tasca.

La jornada va ser promoguda per l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i l’Associació Catalana de Professionals de Joventut i hi van participar una desena d’entitats més. Era oberta a tothom que treballés o estigués interessat en la joventut i la formació, i va reunir un grup de professionals interessats en l’àmbit de la joventut.

Aquest recurs que ara us oferim és fruit d’aquest treball col·laboratiu i té l’objectiu d’apropar-vos les entitats que van participar al (RE)Coneixem-nos, per tal que tingueu més opcions quan vulgueu formar-vos a vosaltres o a joves amb els que treballeu.

Aquí podeu descarregar el recurs i aquí el podeu consultar online!
 

Informe sobre l’estat de l’associacionisme educatiu de base comunitària 2019

El Departament de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona ha elaborat i publicat per primera vegada publica un estudi sobre l’estat dels caus i esplais de la ciutat.
Des de l’ACPJ sempre hem defensat que per dissenyar, executar i avaluar polítiques de joventut primer has de disposar de dades que et permetin conèixer i analitzar bé la realitat, així que celebrem aquesta iniciativa. Se n’ha encarregat el PRISMA, l’observatori de la realitat juvenil de Barcelona, que elabora periòdicament informes i estudis, conjuntament amb el Consell de Joventut de Barcelona.
Han creat aquest vídeo resum, en què per exemple expliquen que hi ha 138 entitats de lleure educatiu federades, amb una distribució territorial força desigual, o que d’aquestes un 61 % són esplais i centres juvenils i un 39 % agrupaments escoltes.
Aquí trobareu la notícia del CRAJ o directament l’estudi complet.
 

Jornada (Re)Coneixem-nos! Descobreix els recursos de les entitats en formacions!

La Federació de Casals de Joves i l’Associació Catalana de Professionals de Joventut organitzem aquesta jornada el dimecres 22 de gener de 2020 al Pati Manning, a Barcelona. Debatrem sobre la importància de la formació en les polítiques, els plans locals i el treball amb joves i coneixerem diferents recursos útils que es posen a disposició dels i les professionals per a millorar la seva tasca.
El programa de la jornada és el següent:

La jornada és oberta a tothom que treballi o estigui interessat en la joventut i la formació, però per motius d’organització i aforament us preguem que formalitzeu la inscripció a l’activitat, omplint les dades que a continuació us demanem. Podeu inscriure-us a l’enllaç següent: https://docs.google.com/forms/d/1QN8TPaMGi1PcxoClegYlac5VVF0IDRPgGPztnAZqFC8