L’ACPJ a la “Taula Ciutadana per a una nit cívica i segura” 

acpj_admin on 9 de juny de 2022

L’ACPJ va participar el passat 8 de juny al taller de la “Taula Ciutadana per a una nit cívica i segura”, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona a l’Espai Bombers.

Aquesta representava la tercera de les quatre sessions que configuren el cicle de tallers, una iniciativa nascuda arrel dels botellots que es van celebrar a la capital catalana durant el Covid-19 i que te com a objectiu conèixer més àmpliament les diverses realitats de l’oci nocturn a Barcelona.

D’aquesta manera, la sessió es va dividir en una primera part on els participants van debatre les problemàtiques detectades en relació a aquesta temàtica, i on també es va posar en valor el pes de les festes alternatives a Barcelona, cada cop més presents al circuit nocturn de la ciutat.  La segona part va girar entorn a la creació d’una xarxa juvenil, a qui cal donar veu a l’hora de gestionar i planificar el calendari festiu.

En aquesta tercera sessió de la “Taula Ciutadana per a una nit cívica i segura” els participants van fer un mapeig dels espais d’oci nocturn barcelonins i van debatre la possibilitat d’un altre model festiu i cultural, basat en exemples d’altres municipis catalans i països com Colòmbia i Holanda.

L’última sessió del cicle se celebrarà el 22 de juny al Saló de Cent on es presentarà el recull de les propostes i conclusions sorgides dels tallers anteriors.

Bona participació i assistència a la jornada Reconeixem-nos 2022

acpj_admin on 3 de juny de 2022

L’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i l’Associació Catalana de Professionals de Joventut van organitzar el passat 2 de juny una nova edició del “Reconeixem-nos”, una trobada entre representants de diverses entitats juvenils del territori per debatre i posar en comú algunes de les problemàtiques que afronta el col·lectiu juvenil.

Enguany la temàtica va girar entorn a l’accés de les joves als espais d’autogestió, les polítiques locals de Joventut i els diferents models organitzatius de les entitats convidades que, en aquesta ocasió, van ser el CJ Can Ricart (Poblenou), el CJ Girapells (Guinardó), el CJA Ciutat Vella, les JAM (Montbau), el CJ Queixal d’en Xöves (Horta) i l’Espai Jove Escorxador (Palau-solità i Plegamans).

Després d’una primera ronda de presentació, ponents i assistents van participar conjuntament en les taules de debat 1) “Com es vincula l’espai amb un model de Gestió Cívica al territori?” i 2) “Accés, reclamació i okupació d’espais”, d’on en van sortir reflexions sobre les dificultats per constituir-se com a entitat, la institucionalització dels espais i serveis, la relació entre organismes públics i entitats o l’actitud adult-centrista de l’administració.

La darrera part del Reconeixem-nos va ser una posada en comú dels debats oberts al llarg de la jornada, en format “taula rodona, d’on en van sortir les conclusions i valoracions que, des de l’ACPJ i Casals de Joves de Catalunya, recopilarem a través d’un recurs digital que es publicarà en els pròxims mesos.

Des de les entitats organitzadores celebrem la bona participació i la qualitat dels debats tinguts en aquesta edició del Reconeixem-nos.

Presentació de la nova Estratègia de Joventut 2030 “EJ2030”

acpj_admin on 19 de maig de 2022

L’Institut de Joventut d’Espanya – INJUVE – ha presentat l’Estratègia de Joventut 2030, una agenda que es defineix com igualitària, sostenible i socioeconòmicament sustentable i que marcarà el camí de les polítiques de joventut estatals de la dècada.

“EJ2030” neix després d’un procés participatiu entre Ministeris, el Consell de Joventut Espanyol, la societat civil, representants juvenils i organismes de cada comunitat autònoma per tal d’establir un nou pacte social entre administració i joves, per dotar així aquest col·lectiu d’eines i recursos perquè prenguin part en les polítiques estatals amb relació a l’habitatge, la inclusió, la salut mental o la connectivitat.

La ministra de drets socials, Ione Belarra, ha fet palesa la necessitat de fer polítiques per al col·lectiu juvenil, un sector que en els últims anys ha afrontat dues crisis econòmiques, una de sanitària i, actualment, una de bèl·lica. Belarra afirmava que “ser jove no implica tenir contractes precaris, no poder-se emancipar fins els 30 anys o estar incapacitat per formar una família. Hem de deixar de normalitzar que els joves són ciutadans de segona classe”. En aquesta línia els pressupostos generals de l’estat han reservat una partida de 12.500 milions d’euros destinats a les polítiques de joventut.

María Teresa Pérez Díaz, Directora General del INJUVE, ha explicat que entre les línies de l’EJ2030 hi ha una proposta per ampliar l’edat de votació als 16 anys per donar més representativitat als i les joves en els processos de participació democràtica i també una clara aposta per augmentar el nombre de psicòlegs en centres educatius per millorar la salut mental dels joves i adolescents. La mateixa directora del INJUVE declarava que l’Estratègia preveu abraçar a més de 7,4 milions de beneficiaris i que aquesta ha estat redactada amb les referències de la Carta Social Europea, la Estratègia Europea de Joventut i l’Agenda 2030 ODS.

La presentació ha finalitzat amb un col·loqui, moderat per José Ismael Criado, Director del CEULAJ, on s’han portat a debat els 12 eixos d’actuació que presenta l’EJ203, que són els següents:

  1. Educació i formació inclusives, equitatives i de qualitat.
  2. Autonomia, treball digne i emprenedoria juvenil.
  3. Emancipació, habitatge, natalitat y protecció vital.
  4. Salut integral i qualitat de vida.
  5. Col·lectius joves i adolescents en greu perill d’exclusió social o subjectes a una doble discriminació.
  6. Joventut i transformació global: participació i voluntariat.
  7. Mobilitat juvenil: emigració i retorn.
  8. Joventut i món rural.
  9. Gestió del coneixement sobre la realitat i serveis juvenils.
  10. Governabilitat jove i cooperació institucional.
  11. Transversalitat: Dona jove i igualtat.
  12. Transversalitat: Joventut, medi ambient i sostenibilitat.

La presentació arriba després que aquesta setmana es fes pública una nova llei de l’avortament que permet a les joves de 16 anys decidir lliurement sobre la seva salut sexual i reproductiva, on també es van aprovar les baixes per salut menstrual i altres mesures encarades a l’educació sexual entre les joves.

Enllaç a la Presentació de la nova Estratègia de Joventut 2030 “EJ2030”

Radiografia de les dificultats d’emancipació dels joves del territori

acpj_admin on 13 de maig de 2022

El Telenotícies de TV3 mostra, en data de 12 de maig de 2022, la complicada situació de l’emancipació juvenil a Catalunya i Espanya. Les dades revelen que tan sols el 18,2% dels joves catalans viuen independitzats, una xifra que fa deu anys se situava al 30%. En clau espanyola, la mitjana d’edat d’emancipació és de 29,8 anys – segons dades de l’Eurostat – mentre que a països com Finlàndia o els Països Baixos és de 21,2 i 23,3 respectivament.

El noticiari recull el testimoni d’en Ricard i la Laia, dos joves que, per diferents motius, han hagut de tornar a compartir pis, un amb amics i l’altra amb els pares. Aquestes dues situacions posen en valor la celebració del Ple Monogràfic de Joventut celebrat al Parlament de Catalunya del 10 al 12 de maig, on es van aprovar algunes de les conclusions presentades pels grups arran del debat sobre l’emancipació juvenil.

En el Ple també es va instar al govern a treballar per arribar al 30% d’habitatge públic de lloguer social per joves i a l’elaboració d’un registre únic de les pràctiques laborals per estar remunerades.

Ple monogràfic de Joventut al Parlament de Catalunya

acpj_admin on 12 de maig de 2022

@CNJCat

El Parlament de Catalunya ha acollit entre els dies 10,11 i 12 de maig un Ple Monogràfic sobre Joventut, un acte que no se celebrava des del 2013 i que s’ha centrat en l’habitatge, l’ocupació, i la salut mental com a eixos principals de debat. S’espera que d’aqueta sessió en resulti una modificació de llei o una proposta legislativa que inclogui els compromisos, demandes i propostes d’acció.

Representants de diferents grups polítics catalans, entitats juvenils i professionals de joventut han omplert les cadires de l’hemicicle i han fet valer les seves reivindicacions des de totes les òptiques que afecten al col·lectiu d’entre 18 a 35 anys. En aquest sentit, Mireia Dionisio, diputada al Parlament pel PSC, ha recordat que aquest sector de població porta arrossegant les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 i de la crisi soci-sanitària del Covid, situació que, a dia d’avui, es tradueix en la taxa d’emancipació juvenil més baixa dels últims 100 anys.

En la mateixa línia, Júlia Rosanna, presidenta del CNJ de Catalunya, feia palesa la necessitat de modificar la normativa d’habitatge de protecció social i d’impulsar un parc d’habitatge que garanteixi el 30% dels habitatges socials totals a les joves, actualment situat a l’1,5%. Rosanna afegia que “ens trobem davant un escenari de precarització estructural que s’ha instal·lat en la vida i els imaginaris de present i futur de totes aquelles qui veuen utòpica una estabilitat vital i laboral a mitjà termini.”

En el bloc de salut mental i sanitat pública, les demandes s’han centrat en la necessitat de reforçar els centres d’atenció de salut mental, fomentar programes de prevenció comunitària i establir polítiques amb perspectives col·lectives per damunt de les individuals, demandes que, com denuncien els professionals juvenils, no podran materialitzar-se sense inversió pública ni sense un augment de professionals sanitaris.

Violant Cervera, Consellera de Drets Socials, ha recordat que el Govern està redactant el nou Pla Nacional de Catalunya i que aquest hauria de ser un eina estratègica per fer front als problemes que afronten els joves. Per primer vegada, afirmava, “les noves generacions tenen unes expectatives pitjors a les que van tenir els seus pares i aquesta realitat, dins d’una societat paternalista i adult-centrista, pot derivar en una gran fractura generacional .”

El Ple Monogràfic de Joventut ha estat impulsat pel Consell Nacional de Joventut de Catalunya, qui ha redactat un document, juntament amb les entitat que en formen part, on s’exposen les 16 demandes prioritàries en la defensa dels drets de les persones joves davant dels organismes públics. Aquestes són:

PLA DE XOC PER A L’HABITATGE JUVENIL

1. Impulsar un Parc Públic d’Habitatge Social per a joves.

2. De nou: La regulació de preus dels lloguers és imprescindible.

3. Informació i assessorament per a joves que es volen emancipar.

4. Impuls de polítiques habitacionals més enllà de la compra i el lloguer: models d’accés i tinença de l’habitatge.

5. Regulació de les residències d’estudiants i els col·legis majors.

6. Una Radiografia de joves i accés a l’habitatge

ATENCIÓ A LA SALUT MENTAL

7. Incorporar una major perspectiva juvenil als Centres de Salut Mental

8. Augmentar els recursos destinats en atenció psicològica per a joves

9. Una oferta formativa sobre suïcidi juvenil als Centres d’Educació d’arreu del País i uns plans de prevenció amb perspectiva jove

10. Generar estudis, indicadors i dades de forma periòdica sobre la salut mental de les joves.

11. Dur a terme campanyes públiques de sensibilització de la salut mental i la prevenció del suïcidi juvenil.

TREBALL EN CONDICIONS DIGNES

12. Elaborar un registre únic de Becàries a Catalunya i dignificació de les practiques.

13. Fomentar de l’Economia Social i Solidària des de l’adolescència fins a la Joventut.

14. Millorar l’oferta de Formació professional arreu del país.

15. Una nova mirada de Garantia Juvenil.

16. Per al coneixement dels nostres drets laborals als centres d’educació.

Des de l’ACPJ lamentem que no s’hagi invitat a participar a cap membre de l’entitat, així com tampoc cap veu dels professionals de joventut, principals motors en l’impuls i aplicació de les polítiques de joventut.

–

📸 Foto: @CNJCat

Situació laboral de la joventut

acpj_admin on 5 de maig de 2022

L’Observatori Català de la Joventut ha publicat el primer informe trimestral de 2022 en relació a la situació laboral de la Joventut, un document elaborat a partir de les darreres dades de l’Enquesta de població activa que deixa entreveure xifres esperançadores per al col·lectiu d’entre 16 a 29 anys. L’estudi també ofereix informació sobre els estudis, l’emancipació i el risc d’exclusió dels i les joves.

Un dels resultats més destacats que recull l’informe corresponent al primer trimestre de 2022 és que l’atur juvenil ha baixat del 20%, gairebé dos punts menys en relació a la passada anualitat, passant del 21,6% al 19,1%. Paral·lelament, es consolida el creixement de l’ocupació juvenil, situant-se al 47,3% , una estadística que, en xifres absolutes, es tradueix amb 35.600 joves ocupats més que en el primer trimestre de 2021.

Contràriament aquests resultats a l’alça, l’informe conclou que l’atur de llarga durada persisteix entre el col·lectiu, havent-hi el mateix percentatge de joves  que el 2021 (6,8%) en cerca de treball des de fa més d’un any i, afegeix, que les prestacions de subsidi només afecten al 14,3% de les persones joves aturades. Entre la població de més de 29 anys, la cobertura arriba al 47,1% de les persones aturades.

En relació als estudis, des del 2012 la proporció de joves que estudien ha augmentat i ha passat del 45,5% al 54,7%, però respecte al mateix trimestre de l’any anterior, la taxa s’ha mantingut estable, passant del 54,5% al 57,7%.

Finalment, pel que fa a la emancipació, el nombre de joves independitzats és manté estable en comparació a l’últim trimestre de l’any passat, quan les xifres van augmentar per primer cop en els últims nou trimestres, situant-se al 18,2%. Fa 10 anys la taxa d’emancipació estava al voltant del 30% i se situava, el primer trimestre de 2012, al 28,3%.

Pots consultar l’informe complet de l’Observatori Català de Joventut fent clic aquí.

Font: Observatori Català de la Joventut

Oferta de feina: Tècnic/a de projectes a l’Associació Catalana de Professionals de Joventut

acpj_admin on 28 de març de 2022

Resum

Dins l’Associació hi ha diversos projectes impulsats per la junta, els socis i sòcies i la persona tècnica de l’entitat. La persona contractada serà la responsable tècnica de coordinar i supervisar tots els processos relacionats amb els projectes de l’entitat, la comunicació, l’atenció al públic i la gestió interna de l’ACPJ.

Descripció del lloc de treball:

  • Gestió administrativa i tècnica de l’entitat
  • Dinamització i gestió de consultes i serveis adreçats als socis i sòcies
  • Elaboració, coordinació i seguiment d’accions, projectes i campanyes 
  • Disseny i execució de projectes d’atenció directa al col·lectiu professional, d’incidència política, social i de participació
  • Redacció i gestió de materials i eines per a la comunicació  interna i externa de l’entitat (butlletí, webs, xarxes socials, premsa, grups de whatsapp…)
  • Presentació dels projectes a les convocatòries de subvencions i justificació tècnica i econòmica
  • Seguiment tècnic i econòmic dels projectes de l’entitat
  • Redacció de l’informe de gestió, balanços, pla de treball i pressupostos anuals
  • Dinamització, suport i acompanyament a la junta i a les persones associades de l’ACPJ

Requisits:

  • Titulació universitària o CFGS en l’àmbit de ciències socials
  • Experiència demostrable en gestió associativa i de projectes
  • Nivell C de català i nivell B1 d’anglès
  • Bona capacitat de comunicació oral i escrita en català i anglès
  • Domini de les eines informàtiques bàsiques 
  • Coneixement d’eines de gestió de continguts web i xarxes socials

Es valorarà:

  • Formació en l’àmbit de la joventut
  • Experiència com a treballador/a i/o voluntari/a en entitats sense ànim de lucre
  • Bona capacitat de treball i motivació
  • Saber treballar de manera autònoma
  • Experiència en projectes europeus i/o internacionals

S’ofereix:

  • Feina telemàtica i presencial a la seu de l’entitat: Calàbria 120, Barcelona
  • Horari: 35 hores setmanals de dilluns a divendres
  • Sou brut anual segons conveni de lleure com a coordinador/a de projectes
  • Incorporació immediata (inicis/ mitjans de maig)

Contacte: Podeu enviar-nos el currículum juntament amb la vostra carta de motivació a amb l’assumpte “Tècnic/a de projectes ACPJ” fins el 22 d’abril de 2022.

Jornada ReConeixem-nos 2022:

acpj_admin on 22 de març de 2022

Un espai per a les joves!

Dijous 2 de juny de 10:00h a 14.00h

Ha arribat la tercera edició de la jornada ReConeixem-nos organitzada per l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i l’Associació Catalana de Professionals de Joventut.

Tindrà lloc el dijous 2 de juny de 10h a 14h al Centre Cívic Pati Llimona.

👉🏽 Inscripcions obertes al següent Formulari d’inscripció

Enguany debatrem sobre la importància de l’accés de les joves a l’espai per autoorganitzar-se i com influeixen en aquesta eqüació les polítiques i els plans locals de joventut i el treball amb les joves.

Coneixerem diferents models de gestió juvenil dels espais a través d’exepriències i realitats d’entitats, casals i col·lectius juvenils i reflexionarem entorn a recursos, eines i estratègies útils pels i les professionals de joventut per a millorar la seva tasca i promoure, així, un espai per a les joves.

Vine a la jornada i emporta’t recursos per fomentar la gestió juvenil dels espais!

La jornada és oberta a tothom que treballi o estigui interessat en la joventut i els models de gestió juvenil. Per motius d’organització i aforament us preguem que formalitzeu la inscripció a l’activitat, omplint les dades que a continuació us demanem.

👉🏽 Podeu inscriure-us al següent Formulari d’inscripció

Polítiques d’habitatge per a joves? Entre la quimera, la impotència i la perversió.

acpj_admin on 21 de març de 2022

Joffre López Oller

Sociòleg, coautor de l’Observatori d’Emancipació del CJE

@jlpopezoll

El binomi entre persones joves i habitatge és una qüestió que apareix i desapareix de l’agenda pública de manera irregular i fugissera, com segurament també s’esdevé amb altres elements bàsics que defineixen els processos socials característics de les societats occidentals contemporànies. Una de les seves principals singularitats és que es tracta d’un fenomen universal, en la mesura que afecta a totes les persones que, més tard o més d’hora,  inicien l’anomenat “procés de transició cap a la vida adulta”. Com es pot imaginar, la manera i solidesa en què cada persona assoleix el ple estatus de persona adulta (que, tan sols idealment, permet la independència de la llar d’origen en totes les vessants de l’esfera personal) està molt lligat a la seva posició dins l’estructura social. Per començar, doncs, no és una qüestió que es pugui “resoldre” tot d’una amb propostes miraculoses o brillants.

Una de les dimensions més rellevants dels camins (en plural, perquè són diversos) cap a l’emancipació de la població jove, probablement perquè és de les més visibles des de fora estant, és la que comporta la sortida física de la llar d’origen cap a un nou tipus d’allotjament (un habitatge, una residència, un pis compartit…) de manera perllongada en el temps. Avui dia, aquesta independència residencial es produeix, al marge de la voluntat individual, per una combinació de diversos elements objectius com són la capacitat econòmica (individual i familiar), les condicions del mercat de l’habitatge i les polítiques de suport a l’accés a un primer habitatge. El punt d’equilibri entre aquests elements és força desigual, ja que l’escàs poder desmercantilitzador que han demostrat les polítiques públiques d’habitatge (per no parlar de les polítiques integrals d’emancipació) ha deixat les possibilitats de les persones joves de trobar un habitatge propi en mans del seu poder econòmic, el suport familiar i les xarxes informals de relacions socials.

L’any 2022 ha començat amb una revifalla del debat públic al voltant de l’emancipació familiar, arran de diverses mesures legislatives en l’àmbit de l’habitatge, algunes d’elles directament adreçades a les persones joves (com ara “Bono Alquiler Joven”, aprovat alhora amb el recent pla estatal d’habitatge 2022-2025)[1]. Tanmateix, és massa aviat per avaluar l’eficàcia d’una mesura que amb prou feines ha començat a caminar, per més que ja hi ha precedents no tan allunyats com l’antiga Renda Bàsica d’Emancipació (RBE). L’oportunitat, en canvi, és innegable perquè serveix per tornar a emfasitzar les greus dificultats que tenen les persones joves per sortir del domicili familiar. Les taxes d’emancipació domiciliària de les persones joves a Catalunya i Espanya actualment són les més baixes dels vint anys[2]. Així doncs, no es tracta d’una problemàtica conjuntural, sinó que s’allarga des de fa dècades, passant per damunt de cicles econòmics, canvis polítics i transformacions en les pautes socials de la vida quotidiana. Des d’aquesta mirada global, es poden aportar algunes reflexions sobre el disseny i implementació de les polítiques d’habitatge adreçades a persones joves:

  • Potser la primera de totes és si veritablement són necessàries “polítiques d’habitatge per a joves”. El debat entre definir targets específics o obrir les mesures a totes la població, establint tal vegada uns criteris generalistes vinculats als ingressos o les situacions d’emergència, s’ha de circumscriure en el context d’una línia d’actuació pública que, atesa “la magnitud de la tragèdia”, compta amb uns recursos molt limitats i tan sols intervé de manera subsidiària.  Quan no es poden cobrir totes les necessitats objectives, s’hauria de donar prioritat als col·lectius amb necessitats més imperants, per més que reclamin unes actuacions més intenses i polièdriques, o bé establir uns objectius ambiciosos a escala quantitativa, de manera que amb els mateixos recursos s’arribi a atendre a més persones i llars?

  • Les qüestions anteriors parteixen de la premissa que el coneixement de les polítiques d’habitatges es distribueix uniformement entre les diverses classes socials. Malauradament, no és així. La complexitat de la xarxa institucional (tant l’estat, com els ajuntaments, les comunitats autònomes i, fins i tot, els consells comarcals tenen línies específiques d’habitatge), l’heterogeneïtat dels terminis de cada convocatòria i ajut o la multiplicitat de documentació necessària, demanen un cert coneixement de l’administració i les eines digitals que no tota la població jove pot acreditar. I, segurament, les persones més allunyades de la configuració institucional dels ajuts, presenten uns majors dèficits habitacionals. Tan sols fer arribar la mera existència de polítiques d’habitatge a tota la població ja és, en ell mateix, un dels grans reptes pendents.

  • Reduir les problemàtiques d’habitatge a la seva dimensió estrictament residencial representa una trivialització de la realitat social. De la mateixa manera que l’exclusió residencial pot esdevenir la guspira de l’exclusió social, l’exclusió social també sol manifestar-se en exclusió residencial o pot acabar desembocant en ella. En el cas de la població jove, aquesta retroalimentació és molt patent: si moltes persones joves no poden accedir al mercat de l’habitatge és, molt probablement, perquè no compten amb uns ingressos estables suficients, ni un coixí familiar o ni es troben en un moment vital i subjectiu dins el qual abandonar el domicili familiar sigui una opció plausible. Definir unes mesures per afavorir l’emancipació residencial dels joves únicament sota criteris econòmics (un determinat llindar d’ingressos o un import màxim del lloguer o del preu de venda de l’habitatge, per citar-ne alguns dels més freqüents) tan sols afavorirà a determinades persones joves. Les polítiques d’habitatge són necessàries, però no suficients, si des de l’àmbit no mercantil es volen facilitar, amb cara i ulls, els processos d’emancipació de les persones joves.

  • Les polítiques d’habitatges, fins i tot les específicament dissenyades per a persones joves, tenen (o haurien de tenir) una morfologia dual: les actuacions per donar resposta àgil i immediata als casos urgents d’emergència (risc de pèrdua l’habitatge, assetjament immobiliari, insalubritat, sensellarisme…) s’han de combinar amb mesures a mitjà i llarg termini que contribueixin a generar un parc social d’habitatges de certa magnitud, fins ara molt escàs (per més que la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge ja incorporava el principi de “solidaritat urbana”, segons el qual tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca havien de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials equivalent al 15% de les primeres residències existents), i a establir unes estratègies d’intervenció estables i coherents a llarg termini, més enllà de la durada quadriennal dels plans d’habitatge.

  • A mer cop de decret, difícilment es tirarà endavant. Sobre el paper, literalment parlant, el ventall de mesures, figures i disposicions legals existents en matèria d’habitatge és ingent, fins al punt d’arribar al paroxisme. L’extensa producció legislativa contrasta amb una dotació pressupostària molt minsa en comparació als reptes i urgències imperants. En altres paraules: comptem amb instruments legals de tota mena; però les polítiques d’habitatges són cares i convé alimentar-les amb prou recursos de manera sostinguda.

  • Les polítiques d’habitatge son un bon exemple del monopoli adultocràtic de les estructures de govern. La participació efectiva de les persones joves en el disseny i la definició d’aquestes polítiques ha estat testimonial o directament inexistent, com si fos un monopoli exclusiu de les persones adultes “expertes” en la matèria.

  • I, finalment, un darrer apunt de caràtcer més corporatiu i endogàmic, fet des del món de la recerca social. En termes generals, en el nostre entorn hi ha una greu manca de tradició en l’avaluació exhaustiva i rigorosa de les polítiques públiques. Com si l’encàrrec de recerques per avaluar l’impacte efectiu de les mesures introduïdes fos un mer caprici o un luxe superflu. Específicament en habitatge i joventut, dues matèries que ocupen una posició gens preeminent dins la despesa de l’estat de benestar, aquestes mancances són massa habituals. A banda de la voluntat política, és clar, l’accés a la informació necessària per tirar endavant aquestes avaluacions molt sovint resulta tan complicat i inversemblant com identificar les restes de l’Atlàntida, a causa del secretisme institucional, l’evasió de responsabilitats i el pervers corporativisme que converteix la informació generada per l’administració pública en un patrimoni secret i intransferible.

Per concloure aquestes breus reflexions (en veu o paraula alta), potser es podria assenyalar que, la dilatada existència d’un “problema de les persones joves i l’habitatge” i la incapacitat col·lectiva per trobar-hi una sortida és el resultat d’una combinació de diversos elements que es reforcen els uns amb els altres: des de la debilitat estructural de les polítiques d’emancipació (entre elles, les d’habitatge) i dels mitjans per tal que sigui coneguda per tota la població, fins a una cosmovisió vertical, uniformitzadora i reduccionista de la població jove, passant per una desigual relació de forces que el relega a un lloc erràtic dins l’agenda pública de prioritats. El camí per recórrer, doncs, encara és considerable, tot superant les bones paraules i els discursos  benvolents que, en la millor de les tessitures, es solen esgrimir.

[1] El “Real Decreto 42/2022 por el que se regula el Bono Alquiler Joven y el Plan Estatal para el acceso a la vivienda 2022-2025” fou publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat el 18 de gener de 2022.

< https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2022-802> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

[2] CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA (2021). Observatorio de Emancipación del Consejo de la Juventud de España, núm. 22. Primer semestre de 2021 [en línea].

< http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

Compareixença a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament

acpj_admin on 7 de març de 2022

Des de l’ACPJ hem fet arribar les següents necessitats i prioritats dels i les professionals de joventut al Parlament de Catalunya

Fa més de quaranta anys que a Catalunya s’apliquen polítiques de joventut. I des de en fa 12 tenim la Llei que estableix el marc normatiu i competencial. Citant la mateixa Llei:

El capítol III  professionals i instruments d’execució de les polítiques de joventut s’inicia així:  “L’execució de les polítiques de joventut, d’acord amb aquesta llei, es concreta per mitjà de la feina dels professionals de les polítiques de joventut”.

I més endavant, en el següent article, el 33 defineix a aquests professionals com: “les persones que es dediquen de manera professional a la recerca, el disseny, la direcció, l’aplicació o l’avaluació de plans, programes o projectes destinats a les persones joves, des de les administracions públiques, l’empresa privada o el teixit associatiu, en el marc de les polítiques de joventut”. 

La pròpia llei reconeix a les i els professionals de joventut com a les persones encarregades de materialitzar i desenvolupar les polítiques de joventut, com els interlocutors vàlids, autoritzats i imprescindibles per a què aquestes creixin i millorin. Tanmateix, el nostre col·lectiu ha patit de forma generalitzada condicions de treball insuficients, amb elevats índexs de precarietat i amb un escàs reconeixement tècnic i professional.

Des de l’associació hem seguit amb interès aquesta comissió, i hem escoltat per part de diferents actors i grups parlamentaris la necessitat d’actualitzar aquesta llei. Nosaltres entenem que és imprescindible. Si volem que les polítiques de joventut siguin considerades essencials i arribin de manera òptima a tots els joves, cal modificar la llei i incloure tres punts clau:

  1. Obligatorietat de la figura del professional de joventut amb una ratio que en determini el nombre adequat. 
  2. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 
  3. Dotar econòmicament a les polítiques de joventut perquè aquestes es puguin desenvolupar correctament.

Ho detallem punt per punt. 

  1. Obligatorietat/ Ratio: 

Què volem dir amb obligatorietat? Doncs que ens cal una llei, equiparable a la llei de serveis socials, és a dir, una llei on sigui obligatori la figura dels professionals de joventut, així com una ràtio que determini el nombre de professionals que pertoca per un determinat nombre de joves. 

Què està passant actualment? Doncs que a l’àmbit municipal cada ajuntament decideix si fer o no polítiques de joventut. Trobaríem ajuntaments on no existeix aquesta regidoria, o d’altres on és compartida. Ciutats de 50.000 habitants amb un sol treballador de joventut, i pobles de 10.000 amb un equip de 3 persones. En resum, cadascú fa l’aposta que vol, i si no vol no la fa i no passa res.

Per a municipis menors de 5.000 habitants, la DGJ contempla la figura de les tècniques compartides. És a dir, persones que gestionen les polítiques de joventut a diversos municipis alhora. I sovint aquests porten 5, 6 o 7 municipis alhora. Doncs, ni així cobreixen tota la demanda.

Actualment s’estima que hi ha 1.200 professionals en l’àmbit de la joventut a tot el territori català. Aquesta dada la sabem gràcies al Cens de Professionals en l’àmbit de la joventut a Catalunya, 2018. I uns 1.672.570 joves a tot el territori català (EJC 2017). Si fem el càlcul hi ha 1 professional de joventut, per cada 1.400 joves. 

Amb aquestes dades queda palesa la urgència d’establir  l’obligatorietat dels professionals de joventut, i la necessitat de determinar-ne el nombre adequat a través d’un càlcul racional, que permeti desenvolupar aquestes polítiques amb qualitat i fer que arribin a tots els joves del país.

  1. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 

La segona reivindicació, podria considerar-se una continuació de la primera. Comencem aquest apartat citant de nou la llei, però el màxim que podem fer és enumerar les funcions genèriques que ha de tenir un professional de joventut, d’una llista, sense especificar a qui correspon cada una d’aquestes funcions.

Tot i que, existeixen de manera oficiosa nombroses figures que a tots ens sonaran, com ara: tècnica de joventut, tècnica compartida, tècnica comarcal, dinamitzadora, informadora juvenil o educadora de carrer; la llei actual no ni determina les funcions, ni les nombra ni les categoritza. 

Al no estar regulat, veiem convocatòries per a treballar a l’administració, oposicions, on per a ser coordinador, cap d’àrea, o tècnic/a de joventut no cal tenir un grau. No és necessari tenir una carrera universitària, perquè moltes d’aquestes ofertes tenen categoria d’administratiu, és a dir C1. Ja de per sí seria bastant surrealista que per fer una tasca de manera professional, tant es pugui presentar un físic quàntic com un graduat en belles arts, i encara ho és més que pugui acabar de cap d’àrea una persona amb batxillerat i el títol de monitor de lleure.

No es tracta de menystenir a ningú per tenir o no estudis superiors, però quan per exemple mirem l’ajuntament, tothom té clar les categories, les funcions, i els estudis de per exemple: l’arquitecte, l’aparellador o el delineant.

Així doncs, cal que la nova llei incorpori quins son els professionals de joventut, quin perfil i estudis han de tenir, quina categoria correspon d’ells, i quines han de ser les seves tasques i les funcions. Entenem que és una qüestió bàsica i de mínims.

  1. Dotar adequadament a les polítiques de joventut. 

Per últim, però com s’acostuma a dir, no per això el menys important. La darrera reivindicació imprescindible que cal aplicar és la dotació de recursos.

Sense una dotació econòmica i material suficient no poden existir uns serveis de qualitat, ni un desenvolupament real i transformador de les polítiques de joventut. El tema del pressupost actual, no és un problema d’aquest any, o d’aquest govern. Al nostre entendre és un problemàtica estructural que cal resoldre amb urgència.

Actualment es destinen de forma directa 35 M€ en polítiques de joventut. El que representa un 0,08% del pressupost actual. D’aquesta xifra encara podem restar-ne els diners que es destinen a la xarxa d’albergs, i si filéssim més prims els salaris dels treballadors. I al final, el que en quedaria seria ben poca cosa per desenvolupar programes i accions concretes pels joves.

És cert, que algú podria dir que joventut s’ha de considerar transversal, que hi ha altres partides des d’ocupació o des d’habitatge dels quals els joves en son clarament els beneficiaris i que mostren que s’inverteix molt més que això. I és cert, però també, a tall d’exemple per persones amb risc d’exclusió social hi ha aquesta transversalitat i alhora se’n destinen de forma directe, i encertadament, molts més recursos.

No és un qüestió puntual, és una tema que sempre ha sigut així, i que cal abordar. Mirem-ho des d’un altre punt de vista, la Llei 12/2007 de serveis socials, estableix el marc de coordinació entre el Departament  i els ens locals. Planteja que el contracte programa, sigui una eina que permeti establir una relació equilibrada entre el govern autonòmic i el govern local en la gestió, la prestació i la implementació dels serveis socials al territori. 

Joventut té la seva fitxa dins del contracte programa de Serveis Socials. I tornant a fer un exercici de translació al dia a dia, amb el Contracte Programa actual veiem que:

Els municipis de menys de 500 habitants que hi participen reben una subvenció d’uns 500€.

Els de 500 a 5.000, en rebran entre 1.000€  i 1.500€, amb els quals potser ni arriben a cobrir el cost de tenir un tècnic compartit, que ve un cop a la setmana al seu municipi.

Municipis de més de 10.000 habitants poden rebre quantitats més interessants d’entre 5.000€  i 25.000€ i segurament els més grans encara en rebin més.

Les Oficines Joves, son la materialització de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i que son un servei d’informació, orientació, assessorament i acompanyament d’abast comarcal amb uns serveis especialitzats en temes com el treball, la salut, l’educació, l’habitatge i la mobilitat internacional. Doncs si fem una mitjana amb els diners que es dona, segurament podran cobrir un/a tècnic/a comarcal (després de fer les visites i inspeccions de lleure) i un/a tècnic/a especialista, un 40% del cost dels i les tècniques compartides que li pertoquin, i li quedaran entre 3.000€  i 5.000€  per desenvolupar polítiques de joventut.

Amb aquests imports, no podem plantejar-nos seriosament cap repte de país que canviï la realitat dels nostres joves. 

Volem apuntar, que a banda de no tenir finançament per fer pràcticament res, tampoc el contracte programa ens ha portat l’estabilitat de la figura de les Referents d’Ocupació Juvenil, ni de dinamitzadors/es cívics/ques, ni els i les tècniques rurals, ni tan sols personal administratiu per gestionar totes aquestes subvencions de les que parlava abans.

Amb tot això, quan es parla que en al futur Pla Nacional de Joventut de Catalunya es donarà el protagonisme als joves i que s’abordarà temes com els drets de les persones joves, la transformació digital o la justícia climàtica; remarquem que si aquest camí si no es dota d’inversió, anirem al no res. 

Al iniciar aquesta legislatura la Consellera de Drets Socials, Violant Cervera, va fer unes declaracions, que tothom podria compartir. Va dir, que: “Un país que no aposta pels i les joves, no té futur”. És totalment encertat, i molts hi estarem d’acord, ara cal passar de les paraules als fets. 

Des de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut, fa anys que venim reivindicant aquesta aposta decidida i ferma pels joves, i veiem en la reforma de la llei una gran oportunitat per establir les bases d’aquest canvi, juntament amb una inversió econòmica i material suficient que permeti desenvolupar i materialitzar tot allò que es plantegi en el futur Pla Nacional de Joventut.

Acabem amb una reflexió, sovint es parla de posar el jove al centre de les polítiques de joventut. Si a aquestes polítiques de joventut no es doten dels recursos materials, econòmics i humans; el que s’està fent es posar al jove al centre, però al centre de la diana de la desil·lusió, la incertesa i la precarietat.

Fem aquesta aposta decidida i treballem conjuntament pels i les nostres joves, que son el nostre futur. 

Compareixença completa