Notícies i recursos

Compareixença a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament

Des de l’ACPJ hem fet arribar les següents necessitats i prioritats dels i les professionals de joventut al Parlament de Catalunya

Fa més de quaranta anys que a Catalunya s’apliquen polítiques de joventut. I des de en fa 12 tenim la Llei que estableix el marc normatiu i competencial. Citant la mateixa Llei:

El capítol III  professionals i instruments d’execució de les polítiques de joventut s’inicia així:  “L’execució de les polítiques de joventut, d’acord amb aquesta llei, es concreta per mitjà de la feina dels professionals de les polítiques de joventut”.

I més endavant, en el següent article, el 33 defineix a aquests professionals com: “les persones que es dediquen de manera professional a la recerca, el disseny, la direcció, l’aplicació o l’avaluació de plans, programes o projectes destinats a les persones joves, des de les administracions públiques, l’empresa privada o el teixit associatiu, en el marc de les polítiques de joventut”. 

La pròpia llei reconeix a les i els professionals de joventut com a les persones encarregades de materialitzar i desenvolupar les polítiques de joventut, com els interlocutors vàlids, autoritzats i imprescindibles per a què aquestes creixin i millorin. Tanmateix, el nostre col·lectiu ha patit de forma generalitzada condicions de treball insuficients, amb elevats índexs de precarietat i amb un escàs reconeixement tècnic i professional.

Des de l’associació hem seguit amb interès aquesta comissió, i hem escoltat per part de diferents actors i grups parlamentaris la necessitat d’actualitzar aquesta llei. Nosaltres entenem que és imprescindible. Si volem que les polítiques de joventut siguin considerades essencials i arribin de manera òptima a tots els joves, cal modificar la llei i incloure tres punts clau:

  1. Obligatorietat de la figura del professional de joventut amb una ratio que en determini el nombre adequat. 
  2. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 
  3. Dotar econòmicament a les polítiques de joventut perquè aquestes es puguin desenvolupar correctament.

Ho detallem punt per punt. 

  1. Obligatorietat/ Ratio: 

Què volem dir amb obligatorietat? Doncs que ens cal una llei, equiparable a la llei de serveis socials, és a dir, una llei on sigui obligatori la figura dels professionals de joventut, així com una ràtio que determini el nombre de professionals que pertoca per un determinat nombre de joves. 

Què està passant actualment? Doncs que a l’àmbit municipal cada ajuntament decideix si fer o no polítiques de joventut. Trobaríem ajuntaments on no existeix aquesta regidoria, o d’altres on és compartida. Ciutats de 50.000 habitants amb un sol treballador de joventut, i pobles de 10.000 amb un equip de 3 persones. En resum, cadascú fa l’aposta que vol, i si no vol no la fa i no passa res.

Per a municipis menors de 5.000 habitants, la DGJ contempla la figura de les tècniques compartides. És a dir, persones que gestionen les polítiques de joventut a diversos municipis alhora. I sovint aquests porten 5, 6 o 7 municipis alhora. Doncs, ni així cobreixen tota la demanda.

Actualment s’estima que hi ha 1.200 professionals en l’àmbit de la joventut a tot el territori català. Aquesta dada la sabem gràcies al Cens de Professionals en l’àmbit de la joventut a Catalunya, 2018. I uns 1.672.570 joves a tot el territori català (EJC 2017). Si fem el càlcul hi ha 1 professional de joventut, per cada 1.400 joves. 

Amb aquestes dades queda palesa la urgència d’establir  l’obligatorietat dels professionals de joventut, i la necessitat de determinar-ne el nombre adequat a través d’un càlcul racional, que permeti desenvolupar aquestes polítiques amb qualitat i fer que arribin a tots els joves del país.

  1. Categoritzar les figures i perfils professionals de joventut 

La segona reivindicació, podria considerar-se una continuació de la primera. Comencem aquest apartat citant de nou la llei, però el màxim que podem fer és enumerar les funcions genèriques que ha de tenir un professional de joventut, d’una llista, sense especificar a qui correspon cada una d’aquestes funcions.

Tot i que, existeixen de manera oficiosa nombroses figures que a tots ens sonaran, com ara: tècnica de joventut, tècnica compartida, tècnica comarcal, dinamitzadora, informadora juvenil o educadora de carrer; la llei actual no ni determina les funcions, ni les nombra ni les categoritza. 

Al no estar regulat, veiem convocatòries per a treballar a l’administració, oposicions, on per a ser coordinador, cap d’àrea, o tècnic/a de joventut no cal tenir un grau. No és necessari tenir una carrera universitària, perquè moltes d’aquestes ofertes tenen categoria d’administratiu, és a dir C1. Ja de per sí seria bastant surrealista que per fer una tasca de manera professional, tant es pugui presentar un físic quàntic com un graduat en belles arts, i encara ho és més que pugui acabar de cap d’àrea una persona amb batxillerat i el títol de monitor de lleure.

No es tracta de menystenir a ningú per tenir o no estudis superiors, però quan per exemple mirem l’ajuntament, tothom té clar les categories, les funcions, i els estudis de per exemple: l’arquitecte, l’aparellador o el delineant.

Així doncs, cal que la nova llei incorpori quins son els professionals de joventut, quin perfil i estudis han de tenir, quina categoria correspon d’ells, i quines han de ser les seves tasques i les funcions. Entenem que és una qüestió bàsica i de mínims.

  1. Dotar adequadament a les polítiques de joventut. 

Per últim, però com s’acostuma a dir, no per això el menys important. La darrera reivindicació imprescindible que cal aplicar és la dotació de recursos.

Sense una dotació econòmica i material suficient no poden existir uns serveis de qualitat, ni un desenvolupament real i transformador de les polítiques de joventut. El tema del pressupost actual, no és un problema d’aquest any, o d’aquest govern. Al nostre entendre és un problemàtica estructural que cal resoldre amb urgència.

Actualment es destinen de forma directa 35 M€ en polítiques de joventut. El que representa un 0,08% del pressupost actual. D’aquesta xifra encara podem restar-ne els diners que es destinen a la xarxa d’albergs, i si filéssim més prims els salaris dels treballadors. I al final, el que en quedaria seria ben poca cosa per desenvolupar programes i accions concretes pels joves.

És cert, que algú podria dir que joventut s’ha de considerar transversal, que hi ha altres partides des d’ocupació o des d’habitatge dels quals els joves en son clarament els beneficiaris i que mostren que s’inverteix molt més que això. I és cert, però també, a tall d’exemple per persones amb risc d’exclusió social hi ha aquesta transversalitat i alhora se’n destinen de forma directe, i encertadament, molts més recursos.

No és un qüestió puntual, és una tema que sempre ha sigut així, i que cal abordar. Mirem-ho des d’un altre punt de vista, la Llei 12/2007 de serveis socials, estableix el marc de coordinació entre el Departament  i els ens locals. Planteja que el contracte programa, sigui una eina que permeti establir una relació equilibrada entre el govern autonòmic i el govern local en la gestió, la prestació i la implementació dels serveis socials al territori. 

Joventut té la seva fitxa dins del contracte programa de Serveis Socials. I tornant a fer un exercici de translació al dia a dia, amb el Contracte Programa actual veiem que:

Els municipis de menys de 500 habitants que hi participen reben una subvenció d’uns 500€.

Els de 500 a 5.000, en rebran entre 1.000€  i 1.500€, amb els quals potser ni arriben a cobrir el cost de tenir un tècnic compartit, que ve un cop a la setmana al seu municipi.

Municipis de més de 10.000 habitants poden rebre quantitats més interessants d’entre 5.000€  i 25.000€ i segurament els més grans encara en rebin més.

Les Oficines Joves, son la materialització de la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil i que son un servei d’informació, orientació, assessorament i acompanyament d’abast comarcal amb uns serveis especialitzats en temes com el treball, la salut, l’educació, l’habitatge i la mobilitat internacional. Doncs si fem una mitjana amb els diners que es dona, segurament podran cobrir un/a tècnic/a comarcal (després de fer les visites i inspeccions de lleure) i un/a tècnic/a especialista, un 40% del cost dels i les tècniques compartides que li pertoquin, i li quedaran entre 3.000€  i 5.000€  per desenvolupar polítiques de joventut.

Amb aquests imports, no podem plantejar-nos seriosament cap repte de país que canviï la realitat dels nostres joves. 

Volem apuntar, que a banda de no tenir finançament per fer pràcticament res, tampoc el contracte programa ens ha portat l’estabilitat de la figura de les Referents d’Ocupació Juvenil, ni de dinamitzadors/es cívics/ques, ni els i les tècniques rurals, ni tan sols personal administratiu per gestionar totes aquestes subvencions de les que parlava abans.

Amb tot això, quan es parla que en al futur Pla Nacional de Joventut de Catalunya es donarà el protagonisme als joves i que s’abordarà temes com els drets de les persones joves, la transformació digital o la justícia climàtica; remarquem que si aquest camí si no es dota d’inversió, anirem al no res. 

Al iniciar aquesta legislatura la Consellera de Drets Socials, Violant Cervera, va fer unes declaracions, que tothom podria compartir. Va dir, que: “Un país que no aposta pels i les joves, no té futur”. És totalment encertat, i molts hi estarem d’acord, ara cal passar de les paraules als fets. 

Des de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut, fa anys que venim reivindicant aquesta aposta decidida i ferma pels joves, i veiem en la reforma de la llei una gran oportunitat per establir les bases d’aquest canvi, juntament amb una inversió econòmica i material suficient que permeti desenvolupar i materialitzar tot allò que es plantegi en el futur Pla Nacional de Joventut.

Acabem amb una reflexió, sovint es parla de posar el jove al centre de les polítiques de joventut. Si a aquestes polítiques de joventut no es doten dels recursos materials, econòmics i humans; el que s’està fent es posar al jove al centre, però al centre de la diana de la desil·lusió, la incertesa i la precarietat.

Fem aquesta aposta decidida i treballem conjuntament pels i les nostres joves, que son el nostre futur.