Participem en la jornada Interacció23 per reflexionar i debatre sobre joventut i cultura

acpj_admin on 13 d'octubre de 2023

El passat 10 d’octubre, vam participar en la jornada Interacció23 organitzada pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de l’àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona. Un espai de trobada i reflexió entre responsables, professionals i joves entorn de la cultura.

Des de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut vam formar part de la taula rodona que portava per títol «Joves que cultiven el territori». En aquesta es va intentar donar resposta o aportar punts de reflexió sobre qüestions com ara: Què fa que les persones més joves d’un municipi participin de la cultura? Quines iniciatives culturals del territori destaquen per teixir una comunitat jove al seu entorn? Quin paper tenen el teixit associatiu i l’administració? Entre d’altres.

De la sessió en voldríem destacar alguns dels posicionaments que l’associació va defensar amb més fermesa.

El primer de tot és que els joves són i han de ser transgressors, estan construint la seva pròpia personalitat i s’han de diferenciar dels adults. Això ens aporta el canvi, una nova visió i una manera diferent de fer les coses. Els joves són transformadors i això no ho hem de veure com una amenaça sinó com una oportunitat.  

Segon, i amb relació a l’administració, necessitem un canvi de paradigma. Ens cal una transformació en la manera com l’administració concep la cultura i la seva relació amb els joves. S’ha de passar d’un model de “consumidor” a un model de “co-creació”, que permeti als joves ser agents actius en la creació, promoció i difusió de la cultura.

“Hi ha molta distància entre joves i associacions perquè no les veuen com a eina per assolir uns objectius, sinó més aviat com a burocràcia que ho complica tot”.

Alexis Sánchez,

president de l’ACPJ

Tercer, hem d’apostar per polítiques de descentralització cultural. En diferents localitats de Catalunya hi ha moviments culturals locals impulsats per la joventut que busquen crear una identitat cultural pròpia, expressada a través de l’art, la música, la dansa i altres formes d’expressió creativa. La joventut té la capacitat de generar diversitat i innovació en les seves creacions artístiques i culturals, independentment de la ubicació geogràfica. Se’ls hi ha de donar suport si el que volem és una Catalunya plural, diversa i culturalment rica.

Amb tot, i com a resum final, es va defensar el paper imprescindible dels joves en la cultura. La seva creativitat, energia i perspectives fresques garanteixen el futur. Ells són qui impulsen el canvi i l’evolució, introduint noves tendències i influències culturals. En definitiva sense joves no hi ha cultura possible!

Les visites realitzades per professionals de joventut evidencien la necessitat de regulació dels terrenys d’acampada i de les activitats de lleure

acpj_admin on 28 de juliol de 2023

Durant els mesos d’estiu milers de joves gaudeixen d’alguna de les activitats de lleure que s’organitzen arreu de Catalunya, sovint en format d’acampada o ruta. Aquestes activitats ofereixen a joves i infants l’oportunitat de realitzar activitats d’educació en el lleure i d’apropar-se a l’entorn natural del territori català. 

Des de l’Associació Catalana de Professionals de Joventut (ACPJ) volem posar de manifest que, en les rutes i acampades, es realitzen grans actuacions d’oci educatiu que conformen una experiència vital molt valuosa pels infants. Però, sovint, aquestes es realitzen en terrenys on a banda de la natura trobem més mancances i irregularitats que serveis i seguretat.

Els tècnics de joventut dels Consells Comarcals, habilitats per la Direcció General de Joventut de Catalunya, realitzen “inspeccions” de lleure en temps de vacances escolar i a l’acabar l’estiu sempre arriben a la mateixa conclusió: “pel bé de joves i infants cal regular els terrenys d’acampada”. 

Ens expliquen que la dificultat per ubicar i accedir a determinats terrenys és, segons els professionals de joventut, un dels principals inconvenients a l’hora de fer les inspeccions o de dur a terme actuacions d’emergència. També que la manca d’infraestructures bàsiques com lavabos, dutxes, neveres, o llocs d’aixopluc, limiten i molt les estades dels menors quan aquestes són superiors a una nit. A més, amb l’emergència climàtica viscuda els últims anys, s’ha posat de manifest la necessitat d’alternatives i sistemes que vetllin per la seguretat dels infants i de l’entorn. 

Si a això li sumem la sobrecàrrega d’alguns d’aquests espais, i la falta d’informació sobre els itineraris de ruta que realitza cada grup, els professionals de joventut troben que la manca de regulació dels terrenys d’acampada no garanteix el dret a la diversió, salut i seguretat dels participants.

Actualment, la Generalitat de Catalunya no regula els terrenys d’acampada ni en porta cap registre. Tan sols n’estableix unes normes generals d’ús. Això es tradueix a què simplement es demana que no siguin terrenys susceptibles de ser inundats, que estiguin prou lluny de línies elèctriques d’alta tensió i de vies de comunicació i que disposin d’un camí alternatiu que permeti l’evacuació en el cas d’incendi. Fent un exercici de síntesi, es podria resumir amb: permís del propietari i vistiplau de l’ajuntament.

Tampoc els recursos amb què compten els tècnics de joventut, per realitzar les visites d’assessorament són suficients, segueixen fent-les igual que fa 30 anys, de manera manual, sense cap mena de suport digital o recurs que faciliti la detecció de situacions potencialment perilloses i una actuació ràpida i eficaç en cas d’emergència.  

Amb tot plegat i amb la voluntat de garantir el dret al lleure i a la seguretat d’infants, joves i professionals, des de l’ACPJ creiem indispensable regular els terrenys d’acampada, i establir uns serveis i criteris mínims en funció del seu ús.

Entenem que la situació requereix una reflexió conjunta entre els diferents actors que participen de les acampades, els joves, el tercer sector i l’administració. Però sens dubte cal fer un pas endavant per regularitzar els terrenys d’acampada, i fer-ho abans que succeeixi qualsevol accident. Recordant que regular, no ha de ser sinònim d’eliminar espais de llibertat, sinó senzillament clarificar ambigüitats i buits legals que posen en entredit la seguretat i el gaudi dels menors.

Què farem amb la joventut vulnerable oblidada?

acpj_admin on 6 de juliol de 2022

Sara Agulló i Sara Robles

Àrea jurídica de FEPA

/

Quan en Shahzeb, en Mohamed o l’Omar t’agraeixen tot el que has fet per ells i veus les seves cares de felicitat, tornes a recordar el motiu pel qual et vas dedicar a aquesta feina.

Malgrat la quantitat d’obstacles que se’ns presenten diàriament, veure com les situacions d’aquestes persones joves extutelades d’origen estranger millora d’alguna manera, t’omple de forces per a continuar treballant per a elles.

Perquè totes aquestes persones, independentment de la seva situació o el seu origen, mereixen tenir les mateixes oportunitats que la resta.

D’ençà que es va aprovar la tan esperada reforma del Reglament d’Estrangeria i fins avui dia, podem dir que l’impacte ha estat molt positiu.

Gràcies a aquesta modificació, moltes persones joves d’origen estranger, tutelades i extutelades, han vist com la seva vida ha fet un tomb, saltant d’una situació d’incertesa i desesperació vital, cap a una on, per fi, poden arribar a veure un raig de llum i esperança a les seves vides.

Parlem de persones joves que havien perdut els seus permisos de residència arran dels requisits inassolibles que, abans de la reforma, exigia l’Administració. Requisits que els havien abocat a una situació d’extrema vulnerabilitat i d’exclusió social alarmant.

Actualment, molts d’aquests i aquestes joves han pogut recuperar els seus permisos de residència o bé els han pogut renovar amb més facilitat, fins i tot, amb habilitació automàtica per a treballar, fet que els i les proporciona més oportunitats d’integrar-se a la societat.

Hem de partir de fet que, aquestes persones, ja vivien una situació de vulnerabilitat al seu país d’origen. Moltes d’elles veien com, els somnis i esperances que pensaven complir tot just arribar, es veien estroncades.

Aquest fet generava en elles una frustració i tristesa que, a nosaltres, com a professionals, se’ns feia difícil de gestionar, a causa de les traves amb les quals ens trobàvem per a poder ajudar-les.

Afortunadament, ara, les coses estan canviant. Veure com, a poc a poc, van recuperant el somriure i les ganes de lluitar pel seu futur, fa que l’esforç hagi valgut la pena, sens dubte.

No obstant això, no ens hem d’oblidar de totes aquelles persones joves que no s’han pogut beneficiar de la reforma i de tota la feina que manca per fer.

Parlem, per una banda, d’aquelles persones joves no vinculades en cap programa d’emancipació, sigui d’una entitat pública o sigui privada. Per una altra banda, ens referim als casos alarmants de persones joves que es troben en situació de sensellarisme. I també parlem d’aquelles persones joves que ja han complert els vint-i-tres anys i no poden regularitzar la seva situació, d’acord amb la nova normativa.

Què cal fer en aquests casos? Instem a l’Administració a buscar solucions davant aquesta realitat existent. Hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per a generar i establir les eines necessàries per a millorar la situació d’aquestes persones.

Hem de continuar oferint-los suport en tots els àmbits que comporten els seus itineraris d’emancipació: formació i inserció laboral, suport emocional, suport jurídic i tot el que sigui necessari perquè puguin esdevenir autònoms i autònomes.

Per concloure, podem dir que, amb l’aplicació de la reforma, hem avançat molt, doncs moltes persones han viscut una millora substancial de la seva qualitat de vida. Però, malgrat aquest avanç, encara queda molt camí per fer si volem arribar a aconseguir que, aquestes persones joves (les que s’han beneficiat i les que no) arribin a esdevenir ciutadans i ciutadanes de ple dret en un futur.

Imatge: Foto de comunidad creado por rawpixel.com – www.freepik.es

Polítiques d’habitatge per a joves? Entre la quimera, la impotència i la perversió.

acpj_admin on 21 de març de 2022

Joffre López Oller

Sociòleg, coautor de l’Observatori d’Emancipació del CJE

@jlpopezoll

El binomi entre persones joves i habitatge és una qüestió que apareix i desapareix de l’agenda pública de manera irregular i fugissera, com segurament també s’esdevé amb altres elements bàsics que defineixen els processos socials característics de les societats occidentals contemporànies. Una de les seves principals singularitats és que es tracta d’un fenomen universal, en la mesura que afecta a totes les persones que, més tard o més d’hora,  inicien l’anomenat “procés de transició cap a la vida adulta”. Com es pot imaginar, la manera i solidesa en què cada persona assoleix el ple estatus de persona adulta (que, tan sols idealment, permet la independència de la llar d’origen en totes les vessants de l’esfera personal) està molt lligat a la seva posició dins l’estructura social. Per començar, doncs, no és una qüestió que es pugui “resoldre” tot d’una amb propostes miraculoses o brillants.

Una de les dimensions més rellevants dels camins (en plural, perquè són diversos) cap a l’emancipació de la població jove, probablement perquè és de les més visibles des de fora estant, és la que comporta la sortida física de la llar d’origen cap a un nou tipus d’allotjament (un habitatge, una residència, un pis compartit…) de manera perllongada en el temps. Avui dia, aquesta independència residencial es produeix, al marge de la voluntat individual, per una combinació de diversos elements objectius com són la capacitat econòmica (individual i familiar), les condicions del mercat de l’habitatge i les polítiques de suport a l’accés a un primer habitatge. El punt d’equilibri entre aquests elements és força desigual, ja que l’escàs poder desmercantilitzador que han demostrat les polítiques públiques d’habitatge (per no parlar de les polítiques integrals d’emancipació) ha deixat les possibilitats de les persones joves de trobar un habitatge propi en mans del seu poder econòmic, el suport familiar i les xarxes informals de relacions socials.

L’any 2022 ha començat amb una revifalla del debat públic al voltant de l’emancipació familiar, arran de diverses mesures legislatives en l’àmbit de l’habitatge, algunes d’elles directament adreçades a les persones joves (com ara “Bono Alquiler Joven”, aprovat alhora amb el recent pla estatal d’habitatge 2022-2025)[1]. Tanmateix, és massa aviat per avaluar l’eficàcia d’una mesura que amb prou feines ha començat a caminar, per més que ja hi ha precedents no tan allunyats com l’antiga Renda Bàsica d’Emancipació (RBE). L’oportunitat, en canvi, és innegable perquè serveix per tornar a emfasitzar les greus dificultats que tenen les persones joves per sortir del domicili familiar. Les taxes d’emancipació domiciliària de les persones joves a Catalunya i Espanya actualment són les més baixes dels vint anys[2]. Així doncs, no es tracta d’una problemàtica conjuntural, sinó que s’allarga des de fa dècades, passant per damunt de cicles econòmics, canvis polítics i transformacions en les pautes socials de la vida quotidiana. Des d’aquesta mirada global, es poden aportar algunes reflexions sobre el disseny i implementació de les polítiques d’habitatge adreçades a persones joves:

  • Potser la primera de totes és si veritablement són necessàries “polítiques d’habitatge per a joves”. El debat entre definir targets específics o obrir les mesures a totes la població, establint tal vegada uns criteris generalistes vinculats als ingressos o les situacions d’emergència, s’ha de circumscriure en el context d’una línia d’actuació pública que, atesa “la magnitud de la tragèdia”, compta amb uns recursos molt limitats i tan sols intervé de manera subsidiària.  Quan no es poden cobrir totes les necessitats objectives, s’hauria de donar prioritat als col·lectius amb necessitats més imperants, per més que reclamin unes actuacions més intenses i polièdriques, o bé establir uns objectius ambiciosos a escala quantitativa, de manera que amb els mateixos recursos s’arribi a atendre a més persones i llars?

  • Les qüestions anteriors parteixen de la premissa que el coneixement de les polítiques d’habitatges es distribueix uniformement entre les diverses classes socials. Malauradament, no és així. La complexitat de la xarxa institucional (tant l’estat, com els ajuntaments, les comunitats autònomes i, fins i tot, els consells comarcals tenen línies específiques d’habitatge), l’heterogeneïtat dels terminis de cada convocatòria i ajut o la multiplicitat de documentació necessària, demanen un cert coneixement de l’administració i les eines digitals que no tota la població jove pot acreditar. I, segurament, les persones més allunyades de la configuració institucional dels ajuts, presenten uns majors dèficits habitacionals. Tan sols fer arribar la mera existència de polítiques d’habitatge a tota la població ja és, en ell mateix, un dels grans reptes pendents.

  • Reduir les problemàtiques d’habitatge a la seva dimensió estrictament residencial representa una trivialització de la realitat social. De la mateixa manera que l’exclusió residencial pot esdevenir la guspira de l’exclusió social, l’exclusió social també sol manifestar-se en exclusió residencial o pot acabar desembocant en ella. En el cas de la població jove, aquesta retroalimentació és molt patent: si moltes persones joves no poden accedir al mercat de l’habitatge és, molt probablement, perquè no compten amb uns ingressos estables suficients, ni un coixí familiar o ni es troben en un moment vital i subjectiu dins el qual abandonar el domicili familiar sigui una opció plausible. Definir unes mesures per afavorir l’emancipació residencial dels joves únicament sota criteris econòmics (un determinat llindar d’ingressos o un import màxim del lloguer o del preu de venda de l’habitatge, per citar-ne alguns dels més freqüents) tan sols afavorirà a determinades persones joves. Les polítiques d’habitatge són necessàries, però no suficients, si des de l’àmbit no mercantil es volen facilitar, amb cara i ulls, els processos d’emancipació de les persones joves.

  • Les polítiques d’habitatges, fins i tot les específicament dissenyades per a persones joves, tenen (o haurien de tenir) una morfologia dual: les actuacions per donar resposta àgil i immediata als casos urgents d’emergència (risc de pèrdua l’habitatge, assetjament immobiliari, insalubritat, sensellarisme…) s’han de combinar amb mesures a mitjà i llarg termini que contribueixin a generar un parc social d’habitatges de certa magnitud, fins ara molt escàs (per més que la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge ja incorporava el principi de “solidaritat urbana”, segons el qual tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca havien de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials equivalent al 15% de les primeres residències existents), i a establir unes estratègies d’intervenció estables i coherents a llarg termini, més enllà de la durada quadriennal dels plans d’habitatge.

  • A mer cop de decret, difícilment es tirarà endavant. Sobre el paper, literalment parlant, el ventall de mesures, figures i disposicions legals existents en matèria d’habitatge és ingent, fins al punt d’arribar al paroxisme. L’extensa producció legislativa contrasta amb una dotació pressupostària molt minsa en comparació als reptes i urgències imperants. En altres paraules: comptem amb instruments legals de tota mena; però les polítiques d’habitatges són cares i convé alimentar-les amb prou recursos de manera sostinguda.

  • Les polítiques d’habitatge son un bon exemple del monopoli adultocràtic de les estructures de govern. La participació efectiva de les persones joves en el disseny i la definició d’aquestes polítiques ha estat testimonial o directament inexistent, com si fos un monopoli exclusiu de les persones adultes “expertes” en la matèria.

  • I, finalment, un darrer apunt de caràtcer més corporatiu i endogàmic, fet des del món de la recerca social. En termes generals, en el nostre entorn hi ha una greu manca de tradició en l’avaluació exhaustiva i rigorosa de les polítiques públiques. Com si l’encàrrec de recerques per avaluar l’impacte efectiu de les mesures introduïdes fos un mer caprici o un luxe superflu. Específicament en habitatge i joventut, dues matèries que ocupen una posició gens preeminent dins la despesa de l’estat de benestar, aquestes mancances són massa habituals. A banda de la voluntat política, és clar, l’accés a la informació necessària per tirar endavant aquestes avaluacions molt sovint resulta tan complicat i inversemblant com identificar les restes de l’Atlàntida, a causa del secretisme institucional, l’evasió de responsabilitats i el pervers corporativisme que converteix la informació generada per l’administració pública en un patrimoni secret i intransferible.

Per concloure aquestes breus reflexions (en veu o paraula alta), potser es podria assenyalar que, la dilatada existència d’un “problema de les persones joves i l’habitatge” i la incapacitat col·lectiva per trobar-hi una sortida és el resultat d’una combinació de diversos elements que es reforcen els uns amb els altres: des de la debilitat estructural de les polítiques d’emancipació (entre elles, les d’habitatge) i dels mitjans per tal que sigui coneguda per tota la població, fins a una cosmovisió vertical, uniformitzadora i reduccionista de la població jove, passant per una desigual relació de forces que el relega a un lloc erràtic dins l’agenda pública de prioritats. El camí per recórrer, doncs, encara és considerable, tot superant les bones paraules i els discursos  benvolents que, en la millor de les tessitures, es solen esgrimir.

[1] El “Real Decreto 42/2022 por el que se regula el Bono Alquiler Joven y el Plan Estatal para el acceso a la vivienda 2022-2025” fou publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat el 18 de gener de 2022.

< https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2022-802> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

[2] CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA (2021). Observatorio de Emancipación del Consejo de la Juventud de España, núm. 22. Primer semestre de 2021 [en línea].

< http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].