Esther Dalmau, la nova professional del mes
Deu anys dedicats a les i els joves de la comarca del Tarragonès. Us presentem i felicitem l’Esther Dalmau, la nova professional del mes, la responsable del Servei Comarcal de Joventut.
Qui som? On estem? D’on venim? i a on anem?
Des dels 19 anys visc a Tarragona. Ara estic casada i tinc un fill de 7 anys que tot i que de vegades em fa enfadar em fa riure molt, com ens passa amb els joves, i és que de vegades té trets d’adolescent que em recorden aquells destinataris finals de la meva feina.
On estem?
Fa onze anys que treballo al Consell Comarcal del Tarragonès, dels quals deu han estat dedicats en exclusiva a l’àmbit de la Joventut. Des de l’inici del Servei Comarcal de Joventut en sóc la responsable, ja que els dos primers anys vaig estar sola, fins que a poc a poc s’ha anat incorporant altres professionals: dues tècniques mancomunades, una assessora laboral i una auxiliar administrativa a mitja jornada. Juntes formem un equip, amb feines ben diferenciades però amb objectius comuns que fan que puguem donar un bon servei.
D’on venim?
Puc dir que estic a joventut de casualitat, perquè estava en el lloc adequat en el moment adequat.
La veritat és que mai em vaig plantejar treballar en aquest àmbit… Vaig estudiar magisteri i quan vaig acabar vaig treurem el títol de Tècnic superior en comptabilitat (que he de dir que m’ajuda molt ara quan hem de fer pressupostos i justificacions). Això em va permetre entrar al Consell com a auxiliar administrativa, on set mesos després va ser quan es va aprovar el
primer Pla Nacional de Joventut i es va donar un fort impuls als Plans Comarcals. Els meus caps en aquell moment van aprofitar que ja estava contractada i que tenia la diplomatura per encarregar-me la responsabilitat de fer el primer Pla, la qual cosa va fer que em centrés en formar-me en aquest àmbit i vaig fer el primer Màster interuniversitari en Polítiques i Estudis sobre la Joventut, on vaig conèixer molts professionals dels que vaig aprendre moltíssim, en un moment on estàvem vivint un boom de les polítiques de joventut impressionant, engrescador i apassionant.
Al cap de dos anys vaig passar a tenir la categoria de tècnic B, i després em vaig centrar en treure’m la llicenciatura de psicopedagogia, i ara fa uns mesos he pogut accedir a la plaça de tècnic A.
Així que en deu anys el meu esforç ha estat formar-me, anar sumant experiència i avui la meva feina és fonamentalment assessorar altres professionals i polítics de joventut de la meva comarca.
A on anem?
Anem…. on anem? algú ho sap? Vull creure que com a col·lectiu i com a servei sobreviurem a la crisi perquè no seria de justícia una altra cosa, ni per l’esforç que hem fet els professionals en tot aquest temps ni per als nostres usuaris, els joves. He vist evolucionar en aquests deu anys les polítiques de joventut de Catalunya i he vist com molts de nosaltres ens hem anat engrescant en aquesta feina, variada i dinàmica… tot i ser un dels departaments amb menys pressupost, un dels que ha de presentar més paperassa, un dels que ha de justificar més que cap altre la feina que fa pels quatre euros dels que pot disposar… i també he vist gent que s’ha anat cremant i que ha baixat del carro tan aviat com ha tingut una oportunitat millor.
Amb tot, el que he vist és que els professionals de joventut ens hem de caracteritzar per la nostra capacitat d’adaptació, per la nostra empenta, pel nostre saber estar en cada moment (segons estiguem amb joves, amb polítics, o quan treballem amb altres professionals…), per la nostra capacitat de ser multidisciplinars i per tant conèixer mínimament molts àmbits… És el que se’ns ha exigit, i ens n’hem queixat algunes vegades, però també s’ha de valorar que aquest nivell d’exigència ens ha enriquit i ha donat un prestigi a la nostra professió.
Des de la meva feina, que com he dit ara està molt centrada en l’assessorament i el suport a les polítiques locals, veig algunes mancances encara a nivell de municipis. Els tècnics, dinamitzadors i informadors municipals, amb formació i tipus de contractació diversa, pateixen molt més que cap altre professional les contractacions precàries i són en alguns casos menystinguts. Però des de la meva experiència només puc dir que ens hem de fer valer, que ens hem de carregar de paciència i anar demostrant a poc a poc que som molt més que un jove que porta d’excursió altres joves. Per això, de totes les mancances que tenim, penso que el que necessitem és que se’ns valori i que es vegi reflectit en una millora de les condicions laborals d’alguns dels professionals, però abans que res ens hem de creure que valem i també ho hem de demostrar.