Jordi Casanovas i Berdaguer, un professional del mes molt especial

Enguany no havíem estrenat professional del mes i a finals de maig ho fem per la porta gran. Jordi Casanovas i Berdaguer, l’Extècnic de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. Us presentem el primer professional de les polítiques de joventut jubilat de Catalunya. L’AcPpJ li vol rendir un homenatge amb una especial radiografia i entrevista.

 

 

 

Em dic Jordi Casanovas i Berdaguer, tinc seixanta-cinc anys, sóc el tercer de sis germans/es i vaig néixer al barri de l’Eixample de Barcelona on continuo vivint. Els meus pares són de Vilassar de Mar a la comarca del Maresme, d’on són les meves arrels. Vaig començar a treballar als 14 anys,  continuant els estudis a nit. Finalitzat el servei militar vaig cursar a la UAB la Llicenciatura en Ciències de l’Educació. Després em vaig seguir formant durant tota la meva trajectòria (cursos de monitors/director, P. Lleure i Animació Sociocultural, Postgrau Educació Social, Postgrau Administració Pública etc.). Em vaig iniciar professionalment com de mestre d’adults de l’escola pública de Rubí l’any 1980, per entrar l’any 1982 a l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona on ha transcorregut tota la resta de la meva vida professional..

 

Quans anys d’experiència tens en la professió? A on has treballat?

 

Vaig entrar com interí el juny de l’any 1982 a l’Ajuntament de Barcelona i em van jubilar l’abril del 2012, són quasi trenta anys. Vaig entrar a la plaça de Director de l’Institut Municipal d’Animació i Esplai que feia en aquells moments la formació de monitors i directors de lleure, passant després com a tècnic de joventut per diversos departaments i responsabilitats de l’Àrea de Joventut primer i de Benestar Social després (associacionisme, Projecte Jove de BCN, projectes d’objecció de consciència, relacions amb entitats i el CJB, assessor tècnic del regidor, direcció del Pla director de Joventut de Bcn…)

 

Quan et vas relacionar en les polítiques de joventut? Quin va ser el moment i perquè t’hi vas involucrar?

 

La meva relació amb l’educació no formal i les polítiques de joventut tenen els seu orígens en la meva trajectòria a l’escoltisme (MEGSJ) on vaig entrar des de molt jove i vaig passar per tots els nivells (cap, cap d’agrupament, equip pedagògic, formació de caps, responsable branca adolescents…). Aquest és el motiu de la decisió d’estudiar pedagogia a la universitat. L’entrada a organitzacions polítiques juvenils propicia, durant el debat que es produeix abans i en l’immediat postfranquisme, el meu contacte amb les necessitats de la joventut i la construcció d’alternatives i de programes de política de joventut. Anys més tard, el 1982 m’incorporaré professionalment, però, a partir d’aquell moment, des de la perspectiva tècnica.

 

Han canviat molt les polítiques de joventut durant tot aquest temps?

 

No molt, sinó moltíssim. Cal dir que en l’any 1979, any de les primeres eleccions municipals democràtiques, la política de joventut no existia com a tal, no hi havia ni tècnics ni polítics coneixedors d’aquests temes. Tot estava per fer. Les àrees de joventut municipal i la Direcció General de Joventut es van anar construint sobre la marxa. Sense cap tradició o memòria prèvia. També els tècnics i els polítics que les van endegar. No cal dir que la situació actual no té punt de comparació, en positiu, d’on partien fa trenta-cinc anys.

 

“El contacte amb la gent jove t’obliga a qüestionar-te personalment, a ser tolerant sense dimitir de les teves concepcions i els teus valors, estar constantment obert a les noves idees i tendències, i conseqüentment a reciclar-te professionalment”

 

 

Quin o quins són els projectes més interessants que has pogut viure d’aprop?

 

El projecte cabdal va ser viure la gestació i el procés d’elaboració del Projecte Jove de Barcelona (1985) i l’entusiasme i implicació d’aquells anys en què tot estava per fer. Després l’elaboració i direcció de Pla Director de Joventut (1998) o la tasca del departament de relacions amb les entitats i federacions juvenils i el CJB, i encara més recentment la tasca de teorització de la política de joventut (polítiques de transició, polítiques afirmatives…)

 

Que creus que és el més apassionant/interessant de quan treballes amb i per als joves?

 

El fet en sí de treballar amb ells. El contacte amb la gent jove t’obliga a qüestionar-te personalment, a ser tolerant sense dimitir de les teves concepcions i els teus valors, estar constantment obert a les noves idees i tendències, i conseqüentment a reciclar-te professionalment.

 

Amb la crisi actual i conseqüentment les retallades i reduccions de pressupostos que vivim dia a dia dins l’àmbit de Joventut, que és el que podem perdre amb més valor de dins les polítiques de joventut? Que no s’hauria de perdre? Fins on i en quin punt hem de dir prou?

 

Una pregunta de difícil resposta en el context de la crisi econòmica i social que estem vivint. “Con lo que está cayendo” i a la velocitat en què es desenvolupen els esdeveniments que no permeten temps i espais per una reflexió, no estic en disposició de donar, honestament, una resposta. El que si n’estic segur és que de la crisi ens en sortirem (des de 1975 hem tingut sis crisi econòmiques i de totes ens hem en sortit!!!). Des de la prudència i atès que les retallades afecten a tots els àmbits de benestar social, penso que potser el moviment associatiu juvenil (federacions, moviments CNJC, Consells locals…) conjuntament amb els professionals, l’AcPpj i els polítics afins i coneixedors d’aquest tema, caldria que determinessin que és l’essencial de la política de joventut, del què no se sent essencial, passat la crisi es pot recuperar. A partir d’aquí actuar en conseqüència unitària i conjuntament, marcant unes línies vermelles. No menyspreem la força del moviment associatiu juvenil i de l’AcPpJ.

 

Per acabar, podries donar-nos uns quants consells alhora de treballar amb i per als joves?

 

No sóc ningú crec per donar consells o receptes. No obstant per mi el més important es creure en els joves i els seus projectes, ser receptiu i empàtic, dedicar-los temps i acompanyar-los…  Ho resumiria de la forma següent: un professional de les polítiques de joventut, un tècnic de joventut “s’ho ha de creure”, crec que ja m’enteneu. Si “s’ho creu”, aquesta professió es apassionant, exigent… però apassionant.

 

Les fotos són de Belén Rodríguez, vicepresidenta de l’AcPpJ. Realitzades a la VIII Assemblea General Ordinària de l’AcPpJ.

 

En Jordi Casanovas també és soci i l’autor de la primera publicació de l’AcPpJ: "Política de Joventut. Glossari de Termes" (Ref 01/2009)