Notícies i recursos

Polítiques d’habitatge per a joves? Entre la quimera, la impotència i la perversió.

acpj_admin on 21 de març de 2022

Joffre López Oller

Sociòleg, coautor de l’Observatori d’Emancipació del CJE

@jlpopezoll

El binomi entre persones joves i habitatge és una qüestió que apareix i desapareix de l’agenda pública de manera irregular i fugissera, com segurament també s’esdevé amb altres elements bàsics que defineixen els processos socials característics de les societats occidentals contemporànies. Una de les seves principals singularitats és que es tracta d’un fenomen universal, en la mesura que afecta a totes les persones que, més tard o més d’hora,  inicien l’anomenat “procés de transició cap a la vida adulta”. Com es pot imaginar, la manera i solidesa en què cada persona assoleix el ple estatus de persona adulta (que, tan sols idealment, permet la independència de la llar d’origen en totes les vessants de l’esfera personal) està molt lligat a la seva posició dins l’estructura social. Per començar, doncs, no és una qüestió que es pugui “resoldre” tot d’una amb propostes miraculoses o brillants.

Una de les dimensions més rellevants dels camins (en plural, perquè són diversos) cap a l’emancipació de la població jove, probablement perquè és de les més visibles des de fora estant, és la que comporta la sortida física de la llar d’origen cap a un nou tipus d’allotjament (un habitatge, una residència, un pis compartit…) de manera perllongada en el temps. Avui dia, aquesta independència residencial es produeix, al marge de la voluntat individual, per una combinació de diversos elements objectius com són la capacitat econòmica (individual i familiar), les condicions del mercat de l’habitatge i les polítiques de suport a l’accés a un primer habitatge. El punt d’equilibri entre aquests elements és força desigual, ja que l’escàs poder desmercantilitzador que han demostrat les polítiques públiques d’habitatge (per no parlar de les polítiques integrals d’emancipació) ha deixat les possibilitats de les persones joves de trobar un habitatge propi en mans del seu poder econòmic, el suport familiar i les xarxes informals de relacions socials.

L’any 2022 ha començat amb una revifalla del debat públic al voltant de l’emancipació familiar, arran de diverses mesures legislatives en l’àmbit de l’habitatge, algunes d’elles directament adreçades a les persones joves (com ara “Bono Alquiler Joven”, aprovat alhora amb el recent pla estatal d’habitatge 2022-2025)[1]. Tanmateix, és massa aviat per avaluar l’eficàcia d’una mesura que amb prou feines ha començat a caminar, per més que ja hi ha precedents no tan allunyats com l’antiga Renda Bàsica d’Emancipació (RBE). L’oportunitat, en canvi, és innegable perquè serveix per tornar a emfasitzar les greus dificultats que tenen les persones joves per sortir del domicili familiar. Les taxes d’emancipació domiciliària de les persones joves a Catalunya i Espanya actualment són les més baixes dels vint anys[2]. Així doncs, no es tracta d’una problemàtica conjuntural, sinó que s’allarga des de fa dècades, passant per damunt de cicles econòmics, canvis polítics i transformacions en les pautes socials de la vida quotidiana. Des d’aquesta mirada global, es poden aportar algunes reflexions sobre el disseny i implementació de les polítiques d’habitatge adreçades a persones joves:

  • Potser la primera de totes és si veritablement són necessàries “polítiques d’habitatge per a joves”. El debat entre definir targets específics o obrir les mesures a totes la població, establint tal vegada uns criteris generalistes vinculats als ingressos o les situacions d’emergència, s’ha de circumscriure en el context d’una línia d’actuació pública que, atesa “la magnitud de la tragèdia”, compta amb uns recursos molt limitats i tan sols intervé de manera subsidiària.  Quan no es poden cobrir totes les necessitats objectives, s’hauria de donar prioritat als col·lectius amb necessitats més imperants, per més que reclamin unes actuacions més intenses i polièdriques, o bé establir uns objectius ambiciosos a escala quantitativa, de manera que amb els mateixos recursos s’arribi a atendre a més persones i llars?

  • Les qüestions anteriors parteixen de la premissa que el coneixement de les polítiques d’habitatges es distribueix uniformement entre les diverses classes socials. Malauradament, no és així. La complexitat de la xarxa institucional (tant l’estat, com els ajuntaments, les comunitats autònomes i, fins i tot, els consells comarcals tenen línies específiques d’habitatge), l’heterogeneïtat dels terminis de cada convocatòria i ajut o la multiplicitat de documentació necessària, demanen un cert coneixement de l’administració i les eines digitals que no tota la població jove pot acreditar. I, segurament, les persones més allunyades de la configuració institucional dels ajuts, presenten uns majors dèficits habitacionals. Tan sols fer arribar la mera existència de polítiques d’habitatge a tota la població ja és, en ell mateix, un dels grans reptes pendents.

  • Reduir les problemàtiques d’habitatge a la seva dimensió estrictament residencial representa una trivialització de la realitat social. De la mateixa manera que l’exclusió residencial pot esdevenir la guspira de l’exclusió social, l’exclusió social també sol manifestar-se en exclusió residencial o pot acabar desembocant en ella. En el cas de la població jove, aquesta retroalimentació és molt patent: si moltes persones joves no poden accedir al mercat de l’habitatge és, molt probablement, perquè no compten amb uns ingressos estables suficients, ni un coixí familiar o ni es troben en un moment vital i subjectiu dins el qual abandonar el domicili familiar sigui una opció plausible. Definir unes mesures per afavorir l’emancipació residencial dels joves únicament sota criteris econòmics (un determinat llindar d’ingressos o un import màxim del lloguer o del preu de venda de l’habitatge, per citar-ne alguns dels més freqüents) tan sols afavorirà a determinades persones joves. Les polítiques d’habitatge són necessàries, però no suficients, si des de l’àmbit no mercantil es volen facilitar, amb cara i ulls, els processos d’emancipació de les persones joves.

  • Les polítiques d’habitatges, fins i tot les específicament dissenyades per a persones joves, tenen (o haurien de tenir) una morfologia dual: les actuacions per donar resposta àgil i immediata als casos urgents d’emergència (risc de pèrdua l’habitatge, assetjament immobiliari, insalubritat, sensellarisme…) s’han de combinar amb mesures a mitjà i llarg termini que contribueixin a generar un parc social d’habitatges de certa magnitud, fins ara molt escàs (per més que la Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge ja incorporava el principi de “solidaritat urbana”, segons el qual tots els municipis de més de 5.000 habitants i les capitals de comarca havien de disposar, en el termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials equivalent al 15% de les primeres residències existents), i a establir unes estratègies d’intervenció estables i coherents a llarg termini, més enllà de la durada quadriennal dels plans d’habitatge.

  • A mer cop de decret, difícilment es tirarà endavant. Sobre el paper, literalment parlant, el ventall de mesures, figures i disposicions legals existents en matèria d’habitatge és ingent, fins al punt d’arribar al paroxisme. L’extensa producció legislativa contrasta amb una dotació pressupostària molt minsa en comparació als reptes i urgències imperants. En altres paraules: comptem amb instruments legals de tota mena; però les polítiques d’habitatges són cares i convé alimentar-les amb prou recursos de manera sostinguda.

  • Les polítiques d’habitatge son un bon exemple del monopoli adultocràtic de les estructures de govern. La participació efectiva de les persones joves en el disseny i la definició d’aquestes polítiques ha estat testimonial o directament inexistent, com si fos un monopoli exclusiu de les persones adultes “expertes” en la matèria.

  • I, finalment, un darrer apunt de caràtcer més corporatiu i endogàmic, fet des del món de la recerca social. En termes generals, en el nostre entorn hi ha una greu manca de tradició en l’avaluació exhaustiva i rigorosa de les polítiques públiques. Com si l’encàrrec de recerques per avaluar l’impacte efectiu de les mesures introduïdes fos un mer caprici o un luxe superflu. Específicament en habitatge i joventut, dues matèries que ocupen una posició gens preeminent dins la despesa de l’estat de benestar, aquestes mancances són massa habituals. A banda de la voluntat política, és clar, l’accés a la informació necessària per tirar endavant aquestes avaluacions molt sovint resulta tan complicat i inversemblant com identificar les restes de l’Atlàntida, a causa del secretisme institucional, l’evasió de responsabilitats i el pervers corporativisme que converteix la informació generada per l’administració pública en un patrimoni secret i intransferible.

Per concloure aquestes breus reflexions (en veu o paraula alta), potser es podria assenyalar que, la dilatada existència d’un “problema de les persones joves i l’habitatge” i la incapacitat col·lectiva per trobar-hi una sortida és el resultat d’una combinació de diversos elements que es reforcen els uns amb els altres: des de la debilitat estructural de les polítiques d’emancipació (entre elles, les d’habitatge) i dels mitjans per tal que sigui coneguda per tota la població, fins a una cosmovisió vertical, uniformitzadora i reduccionista de la població jove, passant per una desigual relació de forces que el relega a un lloc erràtic dins l’agenda pública de prioritats. El camí per recórrer, doncs, encara és considerable, tot superant les bones paraules i els discursos  benvolents que, en la millor de les tessitures, es solen esgrimir.

[1] El “Real Decreto 42/2022 por el que se regula el Bono Alquiler Joven y el Plan Estatal para el acceso a la vivienda 2022-2025” fou publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat el 18 de gener de 2022.

< https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2022-802> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].

[2] CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA (2021). Observatorio de Emancipación del Consejo de la Juventud de España, núm. 22. Primer semestre de 2021 [en línea].

< http://www.cje.org/es/publicaciones/novedades/observatorio-emancipacion-primer-semestre-2021/> [consulta realitzada el 19 de març de 2022].