Carles Montagut Roquet, el nou professional del mes

Us presentem i felicitem a Carles Montagut, el nou professional del mes, un veterà en polítiques de joventut del nostre país. Actualment Coordinador de l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de la Garriga.

 

Qui som? On estem? D’on venim? i a on anem?

 

 

 

 

Hola sóc en Carles Montagut Roquet, casat i amb dos fills d’un i tres anys, fills que algun dia seran joves… Nascut a Barcelona, el germà gran amb 3 germanes més, però he viscut gairebé sempre a Figaró i a la Garriga, on visc actualment.

 

On estem?

 

Ara mateix i des del 2002 sóc el Coordinador de l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de la Garriga. En aquests moments no estic involucrat en cap altre tema de joves que no estigui relacionat amb la meva tasca professional a l’Ajuntament de la Garriga, la mateixa feina i la família no donen més temps per fer més coses. Estic a l’AcPpJ des dels seus inicis però no he tingut el temps necessari per a involucrar-m’hi. Tot i així, no tinc temps per avorrir-me, com tots els qui treballem en àrees de joventut la meva feina es ben variada i ben diversa. Ben diversa perquè el treball amb joves crec que és dels més transversals que hi ha, tots els temes que toquem, totes les àrees en qui ens hem de relacionar (pràcticament amb totes les de l’ajuntament): habitatge, cultura, salut, educació, ocupació…, bé ja ho sabeu! Ben diversa perquè el treball amb joves ens permet i alhora ens obliga a tenir una amplitud mires brutal. Ben diversa perquè ens hem de relacionar amb diferents professionals i sobretot, sobretot, sobretot ben diversa pels diferents grups de joves amb qui tractem. Això és el que és una Àrea de Joventut, però l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de la Garriga és això i és l’equip que el formem: la Vero, l’Anna, la Tània, una mica la Carla i jo mateix.

 

D’on venim?

 

Com molts de la meva generació –això de generació entre moltes cometes-, els meus inicis en el treball amb joves van ser a través del voluntariat. I sóc de la fornada d’aquella gent que va estudiar Animació Sociocultural al –pels qui hi estàvem llavors- més o menys mític IMAE. Des de llavors he anat treballant tant amb joves (Casal de Joves del Bon Pastor, Casal de Joves del barri de la Pau, Joventut de l’Ajuntament de Sant Just Desvern,) com en projectes socioculturals, aquests últims desenvolupats gairebé sempre en diversos centres cívics de Barcelona ciutat: Centre Cívic Torre Llobeta i el Centre Cívic Barceloneta. I com ja he dit abans, des del 2002 estic a l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de la Garriga. I el que sóc ara doncs és una barreja de tot això: els projectes dels Casals de joves de la Barcelona dels 90, els centres cívics i el treball amb joves des d’un ajuntament. Si del treball amb joves he dit que m’agrada que es treballa amb molts àmbits diferents; del treball als centres cívics m’agradava el treballar en projectes de barri: vinc (professionalment) doncs d’una gran barreja de projectes.

 

A on anem?

 

No sé on anem, no sé on anem, es diu que els temps de crisi també són temps d’oportunitats, no ho sé. Jo tinc clar que en temps de crisi les nostres àrees haurien de ser les que més importància haurien de tenir i més aviat és el contrari. Sembla que el missatge sigui: s’ha acabat la festa, ja heu tingut els vostres anys gloriosos, ara aparteu-vos d’aquí i deixeu pas (ara també) al que és important de debò… Aquesta és la meva visió pessimista. La meva visió optimista és que en els temps que corren tots els qui treballem amb joves som una mica els garants de que això no se’n vagi en orris, de que aquesta generació de joves (amb el nostre granet de sorra) no sigui una generació perduda i de que tenim tant i tant a aportar a aquesta època difícil… I la meva visió tècnica la defineixo sota dues positives premisses: d’una banda la nostra amplitud de mires, l’estar habituats al treball transversal –important abans, fonamental ara-, que el treball amb joves sempre és dinàmic i canviant; i d’altra banda que els qui treballem amb joves ja estem acostumats a nedar contracorrent i això ara és una experiència que no té preu.