No podem dir que aquestes fossin les conclusions generals de les trobades de bones pràctiques que van tenir lloc el 27 de setembre a Tortosa i el 4 d’octubre a Olot, perquè es van dir moltes coses i es van obrir innombrables línies de debat, però serveixen per explicar el bon clima de les dues sessions.

A Tortosa, l’exemple del projecte Intervenció al carrer, de Lleida, ens va servir per mostrar una bona manera d’usar les eines d’una política de joventut per acompanyar els joves en situacions de risc. Feia temps que no vèiem un projecte de Joventut amb educadors de carrer amb tanta empenta i bons resultats. Ja han complert més de deu anys de treball i, tot i que podrien fer una llarguíssima llista de dificultats i obstacles que han hagut de superar, poden mostrar també bons resultats. Nois i noies recuperats per a la vida en comunitat, destapant interessos amagats, demostrant la seva capacitat d’organització i exhibint compromís i implicació quan troben afinitats. El Juanjo i la Jenny, dos dels tècnics responsables del projecte, van insistir fortament en la necessitat de garantir disponibilitat d’equips humans per mantenir una presència estable al carrer. La convivència i la complementarietat amb altres serveis sectorials de l’administració o els cossos policials i les instàncies judicials són possibles si fem cas de l’experiència lleidatana. La necessitat de passar de polítiques socials assistencials a actuacions més obertes i comunitàries va prendre categoria d’obvietat, i gràcies a les aportacions dels més de quaranta professionals que van participar a la jornada, vam poder obtenir una visió clara de la dificultat de treballar la diversitat nascuda amb els processos migratoris. Però en Juanjo també ens va llançar un missatge optimista, assegurant que la interculturalitat ja és un factor perfectament incorporat per part dels joves i que potser som els de més edat els que hem de readaptar la nostra visió al món actual, més complexe, però també més ric, del que mai no havia estat fins ara.

La Josefina Piñol i la Mireia Grangé, en canvi, es van dedicar a explicar-nos amb tot luxe de detalls les diverses tècniques que han aplicat en el programa Kant per la igualtat, per combatre la desigualtat i la violència de gènere entre els joves, a través de l’acció en els centres d’ensenyament secundari. El primer que ens van deixar clar és que cal actuar amb coneixement de causa, i que això implica, necessàriament, acostar-se primer als joves per preguntar-los com ho veuen. No podem pretendre comunicar-los missatges nous sense saber prèviament què saben o què opinen sobre la qüestió que ens ocupa. Amb la informació a la mà, les actuacions que realitzem seran, ben segur, més encertades. I la segona clau que van posar sobre la taula va ser la que obre l’interès dels joves: ja n’hi ha prou de xerrades unidireccionals, de sermons seriosos que ocupen sense pena ni gloria els espais de tutoria dels centres. Calen dinàmiques atractives, que activin els joves, que els facin intervenir en la problemàtica que treballem i que s’acostin a la seva sensibilitat. No hi ha vincle amb els joves si no hi ha contacte emocional, si no connectem amb la seva percepció del món. Vam descobrir, a més, que els amics del consell comarcal del Bages treballen en càpsules formatives no pas per als joves, sinó per als professionals que han d’estar en contacte amb ells. La idea és que, per tal que les nostres campanyes siguin efectives, no es poden basar en actes o sessions puntuals i aïllades, sinó que s’han d’articular a partir del tracte continuat que tenen els diferents professionals amb els joves. Haurem de parar atenció a la feina que fan al Bages.

De retruc, va aparèixer en el debat d’Olot la necessitat de facilitar la coordinació i cooperació entre departaments diferents de l’administració, i es van comentar els clàssics greuges dels tècnics de joventut, que tot sovint se senten desautoritzats o menystinguts per responsables d’altres àrees. Però no tot van ser crítiques, perquè es va constatar que quan som capaços de positivar les dificultats que tots hem d’afrontar trobem punts de coincidència amb la resta d’àrees tècniques que ens permeten treballar junts… amb amor. Aquesta va ser l’aportació definitiva del debat: si volem ser eficaços, si volem treballar transversalment, si volem aproximar-nos als joves per la banda emocional, ens cal amor. Molt d’amor. No hi va haver cap aportació al debat amb més acceptació que aquesta.

Les dues jornades de bones pràctiques que hem realitzat fins al moment ens permeten ser optimistes per diverses raons. Primer, perquè atrauen l’interès dels professionals (més de vuitanta entre les dues), després, perquè s’omplen de contingut més enllà de la presentació de projectes (poques persones es queden en cada acte sense parlar o intervenir) i, finalment, perquè la veu que se sent és la dels professionals, que són capaços de treure’s el barret de l’administració o organització per a la qual treballen i opinar des de l’òptica tècnica, a partir del coneixement i de l’experiència, sense apriorismes.

Les bones pràctiques tenen futur. I en tenen perquè els professionals que hi ha al darrere en saben cada cop més, innoven cada cop més, obren camins nous, els expliquen i els posen a prova en mostrar-los i demanar el parer dels col·legues.

Sereu capaços de saltar-vos les dues jornades que ens falten? Les properes cites, a Manresa (28/10/2016) i a Balaguer (8/11/2016).