Notícies i recursos

Sobre les jornades de polítiques de joventut entre joves, professionals i polítics a València

Hem volgut saber l’opinió de Mariona Vilar, la jove de la delegació catalana que va viure les jornades que del 17 al 20 d’octubre, l’Associació de Professionals de Joventut de la Comunitat Valenciana (APJCV) va organitzar a València.

 

Com ja us vam fer saber la setmana passada, l’AcPpJ va participar en aquestes jornades que, proposaven i obrien, a diversos agents protagonistes de les polítiques de joventut d’arreu de l’estat espanyol, un diàleg obert sobre el treball amb i per als joves. A més del president Manuel Cortés, com a representant de l’entitat i la part tècnica de la delegació catalana, també l’acompanyaven Jordi Casals com a representant del Consell comarcal d’Osona i president del consell assessor en matèria de joventut i Mariona Vilar, com a jove i usuària del Bus Nit, projecte representat i considerat com a bona pràctica en joventut.

Després de l’experiència, hem volgut saber l’opinió de Mariona Vilar, com ho va viure i que n’extreu. Us deixem amb l’entrevista.

 

AcPpJ / L’objectiu de les Jornades a València era el d’aconseguir un diàleg entre els tres tipus d’agents principals i implicats en les polítiques de Joventut i el treball amb i per als joves: joves, tècnics i polítics. Es distingien els seus punts de vista? O es confonien? Apareixien similituds? T’atreviries a caracteritzar-los?

 

Mariona / Considero que el diàleg entre els tres agents es va aconseguir tot i que no de forma igualitària. Em refereixo al protagonisme dels tècnics en el diàleg i la seva comoditat i/o avantatge en relació als continguts, al llenguatge, la semblança i/o coneixença entre ells, al major nombre de participants d’aquest perfil, etc.

La trobada entre els tres tipus d’agents va ser interessant, sobretot per evidenciar la diferència de llenguatges i/o interessos entre nosaltres i veure les dificultats existents de treballar de forma conjunta. L’escena de trobar-nos, encara que de forma simbòlica, crec que ens va ajudar a coneixents i apropar-nos més.

Va ser sorprenent la rapidesa amb què tothom va reconèixer el perfil de cada participant (si era jove, polític o tècnic) abans i tot de que intervingués públicament en el si de la jornada. La jornada sens dubte va ajudar a aigualir les diferències, rols i estereotips que envolten a cada col•lectiu. No obstant, en molts moments, s’evidenciava la manca d’un llenguatge i visió comuna que ens ajudés a centrar el debat.

Els tècnics segurament es varen caracteritzar per a fer reflexions de caràcter més teòric, amb perspectiva històrica, profunditat i preocupació. També per retratar-se bastant institucionalitzats i allunyats dels polítics a la vegada. El bagatge i coneixement d’aquest perfil va posar sobre la taula un canvi d’escenari dràstic en les polítiques de joventut i la necessitat de repensar alguns elements d’aquest àmbit d’actuació.

Els polítics varen aprofitar les seves intervencions per defensar i posicionar la seva importància i legitimitat en un moment on sembla que cada vegada tenen menys credibilitat. També varen reconèixer la manca d’un marc legal més ambiciós que els ajudi a liderar i defensar les polítiques de joventut a les institucions.

Els joves finalment som els que més se’ns va costar sentir i lluny d’una actitud demandant i depenent, varem intervenir obrin el focus de debat més enllà de les institucions. Segurament la presència juvenil no era representativa del conjunt del col•lectiu però va ajudar a posar una cara observadora i crítica a l’escena.

 

A / Explica’ns la sensació de presentar un projecte com el Bus Nit d’Osona, com a jove usuària del servei. Quina va ser la reacció dels polítics? Podria ser replicable en alguna altra part de l’Estat Espanyol? La viabilitat econòmica dels projectes presentats en aquest se
gon dia estava consolidada?

 

M / La sensació de presentar el Bus Nit d’Osona a les jornades va ser bona, fins i tot amb un punt d’orgull i il•lusió ja que el projecte parteix d’una problemàtica que durant uns anys de la meva vida va ressonar-me de manera important. Estic parlant de la dificultat de mobilitat i accés a certes activitats culturals des d’una població petita i rural de la comarca d’Osona.

No obstant, he de reconèixer que segurament podríem trobar un munt de polítiques de joventut catalanes més innovadores, creatives, participatives i, en definitiva, bones representats d’una bona pràctica al nostra territori.

La reacció dels participants en relació a la presentació no es va fer notar, tret d’alguna pregunta tècnica del projecte.

La resta de projectes presentats varen anar a càrrec de joves de les Illes Balears, Andalusia i València. Tots tres sorgien de la iniciativa juvenil i excepte el cas de les Illes Balears que no s’havia pogut dur a terme per manca de participants, la resta de projectes es mantenien ferms tot i les dificultats econòmiques.

 

A / Comenta’ns el més destacat i sorprenent per tu, de la conferencia de Domingo Comas  “Políticas de juventud: al filo de lo imposible” 

 

M / Domingo Comas va deixar-nos pensatius a més d’un quan va afirmar la necessitat de que les polítiques de joventut es dirigeixin a ajudar als joves a “aprendre a prendre decisions”. Aquesta necessitat, segons Comas, sorgeix del posicionament de les famílies que durant les últimes dècades han encarrilat als seus fills a la recerca d’una somni de benestar evitant qualsevol desviament i/o distracció. Aquesta creença ferma de les famílies no ha deixat espais, molt sovint, a que els joves participessin i es desenvolupessin en altres àmbits de les seves vides que no fossin els estudis o el treball. Actualment, se’ns llença als joves el missatge de que siguem emprenedors. Amb paraules de Comas; de que ens espavilem ja que s’han difuminat les vies del carril on ens havien posat. Per reconstruir aquestes vies haurem de començar a prendre les nostres pròpies decisions.

Conferència de Domingo Comas a la Universitat de València

 

 

A / Com van anar els tallers dissabte? En quines reflexions us vareu quedar i temes a tenir en compte per les polítiques o el treball amb joves t’enduus?

 

M /  Taller 1) Procomú aplicat a les polítiques de joventut:

Els sistemes de programari lliure han creat una xarxa de construcció col•lectiva poderosa, oberta i lliure de limitacions i/o interessos empresarials. Què passaria si intentéssim treballar i relacionar-nos amb aquests paràmetres fora del món digital? És a dir, en la realitat quotidiana i en la relació entre persones? Segurament seria molt més caòtic però segurament seria millor del que tenim ara. A través de la recerca i experimentació de noves formes d’organització, participació i construcció col•lectiva (el com) potser podem aconseguir trobar-nos en una societat més justa, ètica i inclusiva (el què).

Plantejar-se les institucions i recursos lliures i oberts sembla quelcom llunyà ja que implicaria, sens dubte, que la responsabilitat i consciència col•lectiva (el procomún) s’imposés davant de l’individualisme i d’hi
pocresia (el capitalisme?).

Taller 2) Comunicació pels temps que corren:

La informació ja no s’expressa a través de cartells avorrits i definicions via xarxes socials. La informació es crea a cada moment, amb múltiples formats i canals, a través d’històries obertes que es van recreant, amb més repercussió als sentits que a la raó i enmig de moltes d’altres informacions i missatges. Fer-se sentir a dins d’aquesta xarxa no és fàcil. Segurament, som els propis joves els qui estem més capacitats per fer-ho. 

 

A / Per acabar, que et va semblar la teva primera experiència entorn a una trobada o jornada sobre polítiques de joventut /treball amb i per a joves? Perquè creus que poden servir o serveixen? Pros i contres. Valora l’organització.

 

M / L’experiència és del tot positiva en el meu cas i m’ha servit per muntar i desmuntar des de múltiples punts de vista creences i coneixements en relació a les polítiques de joventut.

Crec que aquest tipus de jornades posen damunt la taula les semblances i les diferències entre els agents, potencien el treball en xarxa, obren el punt de mira de cada un i apropen experiències i coneixements en relació a aquest àmbit. 

Tot i no marxar amb la sensació d’haver treballat molt ni haver tret grans conclusions, l’exercici de dialogar, posar-nos en escena i aprendre conjuntament va ser interessant i simbòlicament positiu. Suposo que no és negatiu haver sortit amb més preguntes que respostes.

Personalment m’havia imaginat un tipus de jornada més seria, amb més participants i dirigida a uns objectius més concrets. La informalitat i llibertat organitzativa de les jornades però, va ajudar-me a integrar-me i sentir-me còmode i propera.  

Em va sorprendre les rellevants diferències entre les comunitats autònomes i entre Catalunya i Espanya i la manca de protagonisme, en els debats, de les polítiques d’emancipació enfront de les de de participació.

 

La delegació catalana a les Jornades. D’esquerra a dreta: Jordi Casals, Mariona Vilar i Manuel Cortés. Les fotos són d’ells i ella i d’altres participants. Gràcies!