Opinió de sòcies i socis de l’AcPpJ respecte l’aprovació del nou PNJCat
La principal novetat d’aquest nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya 2020 (PNJCat), es que és el primer després de l’aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut el 2011. I ara, en teoria, el Pla té molta més força com a rang normatiu.
Aquest és un reportatge obert a la participació de sòcies i socis l’AcPpJ que vulguin opinar respecte l’aprovació d’aquest nou Pla. Volem visualitzar la vostra veu. Només cal que ens envieu un correu electrònic a amb la vostra opinió i des de la seu de treball de l’entitat la farem pública en menys de 24h.
De moment, tenim l’opinió dels següents socis/sòcies:
“Les declaracions d’intencions són fantàstiques, admirables, portentoses fins i tot. Però els hi passa el mateix que als brindis al sol de qualsevol mena; a la llarga, cansen i deceben. Seguim esperant el torn de les voluntats, dels recursos de veritat. I la crisi no és una excusa. Quan els gossos menjaven caviar passava el mateix.”
Joan Vigó, soci 64.
"És indiscutible que el PNJCat 2010-2020 és ara mateix l’únic instrument de planificació estratègica de les polítiques de joventut de Catalunya i per tant l’únic instrument que permet avalar la feina que fem. És cert també que és la primera vegada que darrera hi ha una llei que reforça aquest pla i millor tenir això que no tenir res. No obstant, considero que la Llei de Polítiques de Joventut, que va trigar tant a el·laborar-se i finalment a aprovar-se l’octubre del 2010, va néixer coixa, donat que bàsicament és una descripció de com haurien de ser les polítiques de joventut però no obliga a res i tampoc te caràcter sancionador. Així com la llei de serveis socials obliga a dotar els municipis, segons la seva població, de serveis socials bàsics, amb uns professionals determinats i titulats o la llei de biblioteques públiques també obliga a que els municipis tinguin biblioteques amb personal qualificat, la llei de polítiques de joventut no obliga a res i això fa que es depengui un altre vegada de la voluntat política. Penso per tant que tot i ser una bona notícia que s’hagi aprovat el PNJCat 2010-2020 encara ens queda molt camí per recórrer."
Maribel Pena i Casas, sòcia 52.
“El got mig ple o el got mig buit, com cal que ens mirem l’aprovació del PNJC 2011-2020? Per començar aquest nou Pla té data del 2011 i s’ha aprovat el 2013. Què ha passat amb aquests dos anys? Voleu que us ho recordi? Retallades de pressupostos en les partides de Joventut de totes les administracions, desaparició dels serveis de Joventut amb les corresponents places dels professionals, tancaments d’equipaments joves, etcètera.
Si penso en positiu, crec que almenys durant aquests anys que resten tindrem temps per tornar a engegar nous projectes o, si més no, mantenir els que s’estan duent a terme. I amb tot això intentar donar esperances als joves a creure en una societat que encara els té en compte.”
Francesc Llimona, soci 36.
"Tenim Pla Nacional de Joventut des de 2000. Va tardar molt a arribar: pràcticament 25 anys després que les primeres polítiques de joventut organitzades es despleguessin als municipis catalans. Va arribar tard, però una cop va arribar, s’hi va quedar. Amb modificacions, canvis, correccions, marxes enrere i passes endavant, el Pla Nacional de Joventut s’ha anat confirmant mercès a l’acció de Governs diferents i, per tant, sota l’auspici també de colors polítics diferents. Amb totes les discrepàncies que pugui generar, és un èxit que cal celebrar. S’ha consolidat com a eina tècnica i planificadora que intenta aixoplugar totes les polítiques locals de joventut i és el referent innegable d’aquest sector de l’acció pública. Cal, per tant, felicitar-nos pel fet que, un cop més, s’ha actualitzat i aprovat un nou període del pla. Però si bé és cert que s’ha consolidat, cal reconèixer que no avança al ritme que seria desitjable. I això és així perquè l’instrument de referència per a les polítiques de joventut no està emparat per un marc legislatiu suficient. La Llei de Joventut que es va aprovar in extremis al final de la segona legislatura del tripartit era interessant. No era òptima però caminava en la direcció correcta.
La llàstima és que el primer govern Mas la va escapçar a primeres de canvi. Una de les tres fatídiques lleis òmnibus li va treure gairebé tota la pólvora. I sense la pólvora, la llei fa llufa. Diu coses correctes, però són pronunciaments i expressió de desitjos i bones voluntats que no es corresponen amb mesures normatives que n’estableixin l’obligatorietat, els límits, la dimensió, els criteris i els mínims irrenunciables. Les polítiques de joventut, per tant, tenen bones eines tècniques, exemples excel·lents de bones pràctiques, instruments de planificació i centenars de bones idees. Però continuen sent voluntàries i, per tant, a les mans i caprici dels responsables polítics de torn."
Pep Montes, soci 46.
Sobre l’aprovació del nou Pla Nacional de Joventut
